La bona nova ha trigat molt en arribar a la tribu, però finalment Quim Torra ens ha ensenyat per què recoi havíem d’investir un govern efectiu i quan arribarà el momentum més àlgid i culminador del procés: esperaven a donar la Creu de Sant Jordi a Leo Messi! D’aquí a la independència, certament, hi falten pocs kilòmetres. Però ara que hi som ―atès que Messi i el seu progenitor van ser condemnats a 21 mesos de presó (d’aquells que només compleixen els atracadors de supermercats o els que furten una capsa de xiclets en un paqui) i tot per defraudar poc més de quatre milions d’euros a Hisenda!― jo suggeriria iniciar el període de restitucions que el Govern va prometre a la campanya prèvia al 21-D i retornaria el més alt guardó de la pàtria a Fèlix Millet que, comptat i debatut, tampoc va quedar-se tants calerons. Quan crèiem haver-ho vist tot, aquest Govern va més enllà.

D’aquí a la independència, certament, hi falten pocs kilòmetres

L’amic Arcadi Espada acostuma a dir que Messi és una gran metàfora del procés. Segons la teoria, un equip com el Barça, que duia tota la vida perdent les finals més importants, de sobte, amb l’ajuda de l’astre catalano-argentí, va i comença a engreixar-se de Champions, la qual cosa hauria dut al poble català cap a la ficció col·lectiva segons la qual això de la independència és com una de les cabrioles impossibles del número 10 a les finals. La teoria semblava escabellada, una boutade més de l’Arcadi, però com sempre el Govern català s’encarrega de fer realitat fins i tot les crítiques dels seus més despietats enemics. Certament, els nanos de can Torra deuen pensar que un guardó com aquest ―reservat a il·lustres polítics o acadèmics― s’ha de regalar a l’única entitat viva de la nació que encara ens pot fer saltar d’alegria. Pel govern de la tribu les emocions ho són tot.

Si en Leo es digna a passejar fins a la plaça de Sant Jaume a recollir el guardó, cosa que jo descartaria, servidor aprofitaria per regalar-li també el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o, ja posats a fer-la grossa, el Premi Internacional Catalunya. Si el Govern perpetrés aquest acte de justícia, seria la primera ocasió d’aquests fastos en què un guardonat rep una munió de premis l’existència dels quals desconeix com si fos l’òrbita d’un planeta llunyà. La cerimònia d’entrega seria una cosa bàrbara, la rehòstia, el momentum que tant esperàvem! Che, moltas grasias i vijca el Barsa i vijca Catalunya!, diria el nostre heroi amb el mateix nivell de català que l’admirable Cayetana dels mil cognoms. Sort que al pobre Messi no li han preguntat per la independència, fillet meu, que si mai ens el posen davant Marchena es marcaria un Trapero dient que l’1-O va pensar de fitxar pel Madrit.

Gràcies, govern efectiu! Gràcies, Quim! Ara ja podem dirigir-nos a les barricades, que Déu és al nostre costat.