Després de vuit mesos de silenci, Marta Rovira reaparegué divendres passat a can Terribas protagonitzant una entrevista que resumeix perfectament la relació dels polítics independentistes amb els seus electors. “No podem explicar tot el que vam fer i tot el que va passar”, deia Rovira referint-se als preparatius de l’1-O, “perquè tenim companys a la presó, que són allà dintre i que d’aquí pocs mesos tindran un judici sense garanties de justícia.” Que Rovira deixi la tasca d’explicar la veritat a la plebs per d’aquí a un temps no és estrany atès que, en un moment freudià de la mateixa conversa, la mandatària d’Esquerra admetia en sordina que abans de l’1-O la majoria dels polítics del país dubtaven de la viabilitat de la votació a causa de la possible repressió policial. Com es palesa cada dia que passa, els partits independentistes mai no van fer un referèndum amb la intenció d’aplicar-lo.

Però anem a la qüestió de fons, aquesta idea segons la qual no cal explicar la veritat per por de les represàlies de la justícia espanyola, una ocurrència que ben aviat, ja ho veureu, es continuarà disparant amb la mateixa parsimònia en cas que hi hagi condemna, transformada en “no podem explicar tot el que vam fer i el que va passar perquè això impedirà que els presos surtin com abans millor”. Més que una qüestió de fake news, la forma xarona amb què ara definim l’art de l’enganyifa, el processisme s’ha especialitzat en la ciència de posposar la veritat com un afer que sempre pot arribar en un dia més oportú. Així va fer el president Puigdemont, inaugurant el Consell de la República (el primer òrgan republicà de l’univers que exigeix una inscripció de deu euricus), per dir després als ciutadans que l’artefacte en qüestió només s’activaria en arribar al milió d’inscrits. Xucla’t aquesta!

Per aquelles curiositats de la vida, la classe política catalana, amb el president Torra al capdavant, s’ha passat mesos demanant als ciutadans que es plantin davant les sentències del judici de l’1-O. Traduït al cristià, els líders indepes exigeixen al poble que no acati una sentència, mentre al mateix temps renuncien expressament a donar-los tota la informació sobre el paper d’ells mateixos en els fets que jutjarà el mateix dictamen! “Ja ho explicarem”, deia Rovira a Catalunya Ràdio, fent espetegar la llengua contra el paladar i amb la consciència ben tranquil·la de saber que això d’exigir mobilitzacions a un poble no requereix tractar-lo d’adult ni explicar-li quin és el teu nivell de responsabilitat. En el fons, els líders pretenen que la gent continuï trencant-se la cara per ells sense que aquest esforç requereixi cap exercici d’honestedat i transparència per part seva.

Perquè la veritat, al món del processisme, és una cosa altament sobrevalorada...