“El tema de la llengua el trobo important, i m’està igual de bé que ho facin en català que en castellà, que facin el que creguin. Si ho fessin en català, l’avantatge que tindríem és que veuríem la diferència de cultures, de maneres d’entendre el món. Jo penso que això seria molt clar, però el fet de fer-ho en castellà té l’avantatge de dir, si al final estem parlant d’un procés d’intent de separació o d’intent d’emancipació o d’autodeterminació, és molt important que la parella de la qual et separes entengui per què et vols separar i per què allò que has fet no hauria de saber-li tant de greu, perquè resulta que un dia vas voler fer la teva. Jo crec que pot tenir la seva importància que la població espanyola entengui allò que van intentar fer aquests líders polítics, amb més o menys raó, més equivocats o menys, però que entenguin les seves raons.”

Jordi Cabré i Trias

Divendres passat, mentre defecava tranquil a casa, vaig escoltar aquesta bonica intervenció de l’escriptor Jordi Cabré i Trias al No ho sé de RAC1 referida, com podeu imaginar, a la llengua amb què els polítics presos haurien d’adreçar-se al Tribunal Suprem dels nostres enemics, un al·legat que, degut a la seva transcendència, m’he permès reproduir a l’encapçalament de l’article, per goig dels meus amabilíssims lectors. Jo podria arribar a pensar, com fa l’amic Cabré, que l’ús de la llengua amb què declararan els nostres representants electes podria ser absolutament indiferent. De fet, les dues úniques vegades que he declarat davant d’un jutge en tota la meva vida ho he fet en espanyol, tot i que les magistrades en qüestió m’haurien entès perfectament en la meva llengua; però ho vaig preferir, perquè en espanyol encara arribo a sonar més superb i groller que d’habitud.

No sé si pensaria igual que en Jordi, no obstant, si Òmnium Cultural m’acabés d’haver entregat el Premi Sant Jordi de novel·la i, encara menys, si al meu acceptance speech m’hagués disfressat de cupaire per demanar el col·lapse de Barcelona el dia anterior a la famosa visita del Consell de Ministres a la nostra ciutat. Tot això no ho sé, insisteixo, com tampoc no acabo de veure clar que per fer-te entendre en un judici hagis de renunciar a parlar amb la teva llengua (quelcom que és d’absoluta legitimitat constitucional, per cert) ni a la teva cultura en tant que forma de capir el món. El que sí que m’interessa és aquesta idea segons la qual hauríem de parlar als enemics en la seva llengua perquè entenguin les nostres raons i el gest segons el qual només es pot xerrar d’autodeterminació fent-te amable al règim que ha decidit fer qualsevol cosa per mantenir-te esclau.

Espanya no té cap interès d'entendre cap de les raons dels polítics que es jutjaran a partir del dia dotze

Perquè la situació que ens ocupa no es pot subsumir la metàfora d’un matrimoni en crisi, sinó que s’hauria d’emmarcar en un judici absolutament arbitrari que s’ocupa d’un fet que al seu torn deriva de l’1-O, un episodi on es demostrà perfectament l’existència d’un estat agressor versus una col·lectivitat pacífica agredida. La metàfora, per tant, no hauria de descriure una separació amistosa, sinó una relació on hom s'aprofita del seu poder amb tal de fer mal i reprimir. En aquest sentit, a la població espanyola no tan sols li ressuen els motius pels quals hom voldria autodeterminar-se sinó que continua votant massivament als partits polítics que el dia 1-O perpetraren una repressió estatal inaudita en la història recent d’Europa. Aquí, s’usi la llengua que s’empri, diria que els polítics catalans no són precisament qui tenen l’obligació de fer-se comprensius ni comprensibles.

Espanya no té cap interès d'entendre cap de les raons dels polítics que es jutjaran a partir del dia dotze, estimat Cabré. Contràriament, sospira per veure’ls a la garjola per molts anys. Per aquest motiu, sobta encara aquesta obsessió del catalanisme per rebre l’hòstia i, per si fora poc, encara creure que té l’obligació d’explicar-se i fer-ho de faisó entenedora i simpàtica perquè tot cristo l’entengui. Però tampoc no cal escarrassar-s’hi gaire. Al capdavall, en Jordi és convergent, pobret meu. I això de fer metàfores, ai las, és cosa d’escriptors.