Quan Xavier Trias entronitzà Joaquim Forn com a líder de la sucursal convergent barcelonina, la majoria d’ànimes del seu partit en parlaven obertament com una figura grisosa, de transició, a l’espera d’un nou alcaldable més carismàtic que pogués disputar la victòria amb més força a Ada Colau. Temps després, Forn va complir la norma no escrita segons la qual els independentistes de pedra picada, a can Convergència, s’acostumen a encarregar dels assumptes on algú pot tenir números d’acabar amb la corbata ensangonada o directament a la garjola, i l’aparell del partit el llençà als lleons de la judicatura espanyola fent-lo comandar els Mossos durant la celebració d’un referèndum en què la policia catalana va tenir la delicadesa de no atonyinar la ciutadania, però que ni déu del Govern de la Generalitat va pensar mai d’aplicar, si més no en l’àmbit de la tridimensionalitat. 

La política és un art que declina la ironia d’una forma molt perversa. Al segon any de ser regidor, Forn s’havia enfrontat a la policia, que li va trencar un braç a cops de porra mentre defensava uns nanos que volien desplegar la senyera durant una desfilada militar dels enemics. Això no li venia de nou, car ja havia estat un dels líders a l’ombra del moviment Freedom for Catalonia amb què l’independentisme es feu visible als Jocs del 92. A Forn li ha passat com a molts supervivents de l’independentisme convergent; escarnit pel pujolisme i per la Barcelona cool dels Maragall, va passar de ser una espècie estrafolària en un entorn hostil a identificar-se i participar en la mateixa teranyina de mentides i xantatges emocionals que tant havia blasmat d’adolescent. Només així s’explica que un independentista tan sensat i resistent hagi acabat convertint-se a contracor en l’alcaldable del llacet groc.

Fa poc més d’una setmana, Jordi Basté entrevistava Xavier Melero, advocat de Forn i figura d’un interès ben particular: íntim d’Arcadi Espada, figura secundària en la gestació prèvia a Ciutadans i nostàlgic de la Barcelona socialista dels setanta (la més espanyola, vaja), Melero va sorprendre l’audiència de RAC1 confessant que, a diferència de la majoria dels seus col·legues, ell apostaria per desplegar una defensa eminentment tècnica, allunyada de la política i fins i tot al·lèrgica a qualsevol empatia ideològica. El penalista va afirmar que ell no representava cap poble, només el seu client, i que per fer-ho es limitaria a posar de relleu l’absurditat de l’acusació, contraposant-la al contingut del codi penal espanyol: de fet, Melero fins i tot va lloar el prestigi del Tribunal Suprem (“el millor que ens hauria pogut tocar”) i la competència de Pablo Llarena com a jurista de prestigi.

Escoltant l’aproximació de Melero al cas del seu representat (un relat que de ben segur havia acordat amb Forn a la presó), qualsevol persona sensata hauria cregut impossible que el polític acabés encapçalant una candidatura a l’Ajuntament. Seria difícil d’entendre, certament, si hom no conegués la xarxa d’interessos que ha convertit l’antic conseller en una peça més de la farsa processista. Perquè Forn sap perfectament que ni l’administració Torra ni el gruix de l’independentisme té la secessió com a fita primordial, però prefereix jugar la carta del sentimentalisme excitat per la repressió espanyola amb què els convergents pretenen únicament salvar la nòmina. Tant li fot que no pugui exercir d’alcalde, perquè a Forn li interessa més salvar el seu espai polític i fer la viu-viu que no pas pressionar des de la presó perquè la independència tingués més possibilitats de fer-se realitat.

De fet, si Forn i els polítics de Lledoners creguessin realment en la independència i fossin líders honestos, haurien d’obligar als seus companys de partit a no posar-los en cap llista electoral per no sacrificar els objectius polítics dels seus partits per obra i gràcia dels seus legítims interessos de supervivència i alliberament. Això seria el més normal, i Forn ho sap perfectament, però ha acabat tan masegat per la vida de partit que prefereix jugar la carta d’alcaldable del llacet, robar-li quatre vots a Esquerra i permetre que Colau respiri més tranquil·la. Ha de ser molt dur, benvolgut Quim, haver de veure com t’has convertit en allò que tant havies repudiat quan tu i quasi només tu creies en la independència com a objectiu polític. I tot, benvolgut conseller, per salvar el cul als quatre que sempre se n’havien fotut de tu i que encara juguen a golf entre setmana mentre tu t’ensopeixes a la presó.

Les coses van quedant clares, estimats lectors. Ja tenim un alcaldable socialista d’ERC, que es presenta només perquè Colau continuï manant i s’eixampli la base de l’anar tirant per no arribar enlloc, i un alcaldable del llacet que sospira per salvar Convergència i perquè Artadi s’airegi uns anys a l’altra banda de la plaça Sant Jaume. I amb aquesta gent volíem fer la independència. Ja en som de curiosos, vatua l’olla, els catalans!