Mentre la majoria de polítics de la tribu maseguen el diccionari a la recerca de l’eufemisme perfecte per així desfer-se de les seves promeses electorals (i , ja que hi som, del president que s’havien compromès a investir), i també quan comprovem humiliats com la majoria dels nostres líders obliden el seu credo independentista davant les prevaricadores togues espanyoles, tot jurant-los que seguiran fidelment la Pinta, la Niña i la Santa María, l’antiga diputada de la CUP, Mireia Boya assegurava dilluns que no s’allunyarà “ni una coma” del programa electoral del seu partit quan avui mateix declari davant del jutge Llarena per la causa de l’1-O, un dia que molts voldrien esborrar de la memòria, però sobre el qual la diputada occitana presumirà sense complexos al tribunal Suprem perquè, segons ha dit, “vàrem fer un referèndum i el vàrem guanyar.”

Després d’un temps en què la covardia s’ha disfressat de realisme, davant la parsimònia dels electors catalans, pot sobtar que una representant política marqui la diferència i adreçant-se a una judicatura podrida com un ésser racional amb conviccions i no pas com una súbdita que implora per la seva existència. Les declaracions de l’activista cupaire són tan sensates que només puc transcriure-les, alçar-me i aplaudir fins que les mans em coguin: “no serveix de res abjurar de la ideologia pròpia per evitar la presó i jo m’estimo més anar de cara i sense por davant del jutge”. Defensar el propi ideari i ser conseqüent no és una qüestió de temeritat, com pensen uns polítics als qui quatre presoners ja han escagarrinat, sinó una qualitat de qui es té per digne: Boya demostra que el primer pas per tenir la llibertat col·lectiva és exercir-la individualment, al preu que costi.

 Les declaracions de l’activista cupaire són tan sensates que només puc transcriure-les, alçar-me i aplaudir fins que les mans em coguin

Fins ara, l’independentisme més il·lús ha pensat que claudicant i tornant a l’autonomia de tota la vida el govern espanyol tindria clemència amb els presos polítics. Però si volem buidar les presons de la gent que hi és de faisó injusta i posar l’arbitrarietat de l’estat sobre la taula, ai las, potser primer les hem d’omplir d’homes i dones que no tinguin cap concessió amb el seu ideari i que no negociïn la seva llibertat. Sí, señoría, ayudé a organizar un referéndum y lo ganó el independentismo. Y si le pica, pues rásquese, coño. Sí, señoría, defiendo el derecho de autodeterminación y lo seguiré haciendo hasta que me quede un átomo de vida. Y si no le gusta, pues se aguanta. La llibertat es fa de gestos així i no amb acumulacions de llacets grocs i exercitant l’art de la llagrimeta. “Si vaig a la presó -diu la Mireia-, només en sortiré quan tinguem la república.” I res més a dir.

Hi ha d’haver-hi diferència entre defensar les teves conviccions en l’escenari més difícil i no fer-ho amb l’excusa de fer-se l’estratega. Avui Mireia Boya triarà l’opció de dormir tranquil·la de nit, encara que pugui ser a la presó. I jo et dic, estimada cupaire, que ens honores a tots amb els teus sants ovaris i que, si la cosa no canvia, els teus teniu i tindreu el meu vot.