El procés ha entrat en una fase on la valentia serà molt més important que la traça organitzativa o que les conviccions personals, car som al final d’una partida en la qual no serà tan clau el que pensin els nostres líders, sinó tot allò que estiguin disposats a fer per defensar-ho. Això explicaria un canvi de govern on, a partir d’ara, ningú no hauria de discriminar entre jugar-se la dignitat o preservar el patrimoni, per fer honor a la distinció tramada per l’antic conseller Baiget. Si aquest grup funciona i és efectiu no serà perquè temi menys el saqueig personal a què l’Estat pot sotmetre els consellers, sinó perquè aquests hauran entès d’una vegada per totes que el compromís amb el referèndum implica, primer de tot, donar exemple per no continuar cedint al saqueig moral amb què el govern espanyol tapa la boca als ciutadans de Catalunya negant-los el vot.

Durant aquestes setmanes s’ha insistit massa en els afers patrimonials dels consellers i la cosa és ridícula, no pas perquè tenir dubtes i por davant d’un Estat agressor no sigui comprensible, sinó perquè tota aquesta retòrica referent a les propietats i a les famílies dels nostres honorables amaga el fet que a ells també els sortirà molt més a compte (en termes ètics i financers) passar com a fundadors d’un Estat que no pas romandre alimentats per les engrunes de l’autonomisme. El pecat de Baiget i dels altres apologetes del dubte i de l’anar fent no fou tenir por, que és cosa ben humana, sinó oblidar que, en una economia lliure, als valents i a la gent sense complexos sempre se’ls acaba premiant. La millor forma de no passar a la història com un hipotètic covard que fuig quan li toques la pela és demostrar, en definitiva, que el teu patrimoni no val res si el teu país és una presó.

Aquí no es tracta de ser més o menys independentista sinó de posar la valentia i el no-tenir-res-a-perdre al centre de la política governamental, com passa a qualsevol administració digna d’un gran país

Que Puigdemont i Junqueras hagin decidit col·legiar la majoria de les decisions del Govern amb tots els consellers (jo hi afegiria el Parlament, perquè com més veus prenguin responsabilitats més ciutadans se sentiran cridats a imitar-los) és una de les millors notícies d’aquests darrers mesos. Com també ho és que convergents antigament moderats com ara Jordi Turull o Joaquim Forn hagin entès que els és molt més estimulant renunciar al seu passat autonomista de fer bondat i així posar-se al capdavant de les decisions més complexes del govern que no pas seguir fent passadissos al Parlament o convertir-se en funcionaris eternament opositors a alcalde. Aquí no es tracta de ser més o menys independentista, insisteixo, sinó de posar la valentia i el no-tenir-res-a-perdre al centre de la política governamental, com passa a qualsevol administració digna d’un gran país.

Amb un segon gest d’autoritat, Puigdemont ha aconseguit que l’espanyolisme encara s’histeritzi més en el seu llenguatge militarista i que la Tercera Via hagi d’improvisar patèticament el seu pack d’ofertes per a Catalunya, com ha demostrat de nou Miquel Iceta, disposat ara a recuperar l’Estatut que van votar els catalans i que l’aparell d’un Estat al qual ell mateix encara defensa es va encarregar d’arrasar. En democràcia, l’únic contracte social se signa amb els ciutadans i els consellers que han promès donar-los la veu no han de témer res, ni presó ni robatori, si fan tot l’humanament possible amb tal de tenir èxit. El govern dels valents no ho és, en definitiva, perquè estigui més disposat a sacrificar-se que l’anterior grup de consellers, sinó perquè ha entès que el patrimoni i la dignitat ens la roben de fot bastants lustres. El pedestal d’un líder, al final, només són les seves sabates.