Sembla del cert que Carme Forcadell no repetirà com a presidenta del Parlament i també diuen diuen diuen que la Molt Honorable deixarà la seva butaca amb vistes privilegiades a l’hemicicle (sense renunciar de moment al seu escó, que d’alguna cosa s’ha de menjar) perquè vol allunyar-se de la trinxera independentista i preservar temps per a la seva defensa jurídica. Lentament però implacable, la màquina judicial espanyola va escapçant l’energia dels líders abrandats del que tal dia farà un lustre batejàrem com el procés (President, posi les urneees!). La cosa té alguna cosa d’infantil i naïf, perquè tothom que s’afaiti des d’un cert temps sap perfectament que el poder espanyol reprimirà els polítics catalans que té al punt de mira tant si són al Parlament com si s’amaguen a un bar de xinesos: la burocràcia, ai las, té la virtut de ser una presència gasosa.

De fet, al centralisme madrileny ja li va bé que els polítics catalans estiguin actius, encara que sigui a l’ombra, perquè com més visibles siguin més els podrà collar amb l’amenaça de fotre’ls de nou al trullo. L’omnipresència de la repressió espanyola farà cada dia més evident que l’actual generació que ha encapçalat el procés, i que ens va posar la mel de la independència als llavis per a abocar-nos a un estat de preautonomia, necessita d’un recanvi urgent. Artur Mas ha abanderat la flama de la retirada, que ja tocava, i Forcadell el seguirà ben aviat. L’Estat és implacable i, en això té raó el Molt Honorable 129, car s’ha posat com a objectiu aniquilar la dignitat dels nostres antics consellers: mireu Joaquim Forn, un indepe d’aquells a qui el pujolisme sempre havia tractat amb condescendència, afirmant per escrit la vigència de la Constitució i l’esterilitat del full de ruta.

Forcadell va exigir a Artur Mas que fes un pas endavant i ara, per ironies del destí, fa un pas al costat amb l’antic Molt Honorable

Comptat i debatut, Espanya tindrà tot el temps del món per anar minant la moral dels antics líders sobiranistes i, d’aquí a ben poc, els partits tindran l’obligació de donar als seus electors una nova versió del full de ruta i, vista la repressió judicial, un contracte que estableixi molt bé els límits als quals estan disposats a arribar. Però l’hipotètic capvespre de Forcadell porta a un dels debats que el sobiranisme no ha volgut afrontar per fer crítica (i en sumem una pila): teòricament, associacions cíviques com l’ANC havien tingut raó d’ésser en tant que contrapunt a la dinàmica dels partits independentistes, habitualment llastrada per interessos contingents, i, sobretot, com a mesura de pressió a la classe dirigent per arribar a la secessió sense subterfugis. Vist que els dos líders de l’ANC han acabat al Parlament en coalicions que amagaven els partits de sempre, el pla inicial s’ha pervertit.

Forcadell va ser pionera en una tradició consistent en formar part d’un partit, abandonar-ne les files per passar-se a una entitat cívica de pressió (President, posi les urneees!) per acabar de nou al cau partitocràtic, una giragonsa que Jordi Sànchez ha seguit al peu de la lletra i que ara posarà sota sospita qualsevol persona que lideri l’ANC, si és que aquesta entitat vol seguir tenint vigència com a arma de pressió i risc. Potser, vista l’alegria amb què les entitats cíviques van empassar-se la suspensió de la independència i la seva aprovació simbòlica, seria bona hora per anar canviant aquesta forma d’obrar: si hom vol muscular desobediència des de la societat civil, la qual cosa em sembla la mar de bé, però llavors seria oportú mantenir-se fora de l’àmbit dels partits polítics. Ja sé que totes aquestes discussions us fan mandra, però jo soc vingut aquí a deixondir-vos l’esperit.

Forcadell va exigir a Artur Mas que fes un pas endavant (President, posi les urnees!) i ara, per ironies del destí, fa un pas al costat amb l’antic Molt Honorable. Diuen que volen preparar els seus respectius judicis, però l’únic pel que malden és per desaparèixer. Pesi a qui pesi, enrabiï a qui enrabiï.