Catalunya té una nova estrella i la cosa és notícia, perquè fins ara la tribu només s’excitava amb els jutges mediàtics, els penalistes repentinats de l’Eixample i els lladregots que han de tornar a corre cuita la Creu de Sant Jordi, feta la trampa. Però aquí cada sectorial del camp legislatiu reclama el seu particular minut de glòria i ara és la Fiscalia qui vol més quota de pantalla: primer va ser el responsable d'anticorrupció Emilio Sánchez Ulled (un d’aquests homes que interroga en català però que conclou parlant sempre en espanyol, la llengua que hom reserva per a les coses realment assertives i pels clips del Telenotícies Vespre), i ara la fantàstica fiscal Anna Maria Magaldi, que ahir ens explicava tot plorosa com, en sortir del Palau de Justícia, durant un recés del judici del 9-N, va témer per la seva integritat física i moral mentre uns imbècils li cridaven “merda”, i “feixista”.

Però la fiscal ha tingut mala sort, perquè la televisió –aquesta nosa perpètua que se’ns incrusta fins i tot sota les ungles– va captar imatges d’ella eixint efectivament de la sala i escoltant certament els crits de quatre malcriats a qui caldria envermellir el cul a base de calbots. Però lluny d’afectar-se com ens va dir ahir, aquesta fiscal única, tan singular que –contràriament als altres fiscals de tot el món– es dedica a fer rodes de premsa que acostumen a tenir com a tema únic el sobiranisme, doncs aquesta meravellosa jurista no només no hi plora ni s’esvera, com per altra banda podria ser del tot comprensible, sinó que esguarda desafiant els manifestants mentre fuma una cigarreta àvidament, com qui succiona el dit d’un amant mentre és a punt d’expulsar esperma. Una fiscal davant la mort i l’agressió, ja ho veieu, fumant tranquil·lament com la famosa cupletista.

Una fiscal davant la mort i l’agressió, ja ho veieu, fumant tranquil·lament com la famosa cupletista

Però això no és tot, perquè després d’aquesta agressió i la resposta en fumerada, Magaldi va veure com se li aproximava un home perillós. La narració dels fets, creieu-me, fa venir paüra: "No sabia el que podia passar. No portava res a les mans. Això em va tranquil·litzar. Vaig veure una furgoneta de Mossos que van de negre, armats. Al veure que l’individu no parava la seva carrera, vaig aixecar la mà demanant ajuda. Se’m va acostar cridant i amb una mirada que no oblidaré mai em va dir: “tu ets la Fiscalia, tu ens condemnes per posar les urnes, quina vergonya”. És espaordidor, Anna Maria! Que un home groller (sense res a les mans, cal recalcar-ho mil vegades) se t’acosti i t’increpi mereix no una, sinó dues o tres rodes de premsa i també caldrà, com molt bé has dit, que s’estudiï si la cosa és constitutiva de delicte: de fet, jo no esperaria gaire i el fotria directament a la trena.

La fiscal Magaldi mereix tot el nostre escalf, perquè ja s’ha guanyat perfectament el premi a la millor actriu secundària de l’any: escenes d’agressió entre l’avidesa del fum, plors en diferit (com les indemnitzacions de can PP) i reaccions a mà alçada davant d’agressors que, per fortuna, no duen res a les mans. A partir d’ara, l’Anna Maria forma part de la història de la fractura social a Catalunya. Conservem-la, ella que venç les nostres agressions amb la sola ajuda de la nicotina, ella que s’ha adjudicat ser la personificació de tots els fiscals del país i per això deu ser que va escoltar el seu col·lega Sánchez Ulled durant el judici del 9-N, curiosament situada en un indret on la visualitzaven les càmeres. D’això se’n diu resistir i ser una icona, Anna Maria. Com ha dit ella mateixa, Catalunya ja la coneix pel seu preciós cabell. D’aquí a ben poc, el premi d’actiu serà ben poca cosa; caurà un Nobel de la pau.