Un dels fets més entendridors d’aquest nostre post-procés cap a la neo-autonomia (i perdoneu l’abús de prefixos) és veure com els companys d’Esquerra malden per esdevenir la nova Convergència i pretendre que l’hegemonia política del país viri a l’àmbit del centreesquerra. No és la primera vegada que els republicans ho intenten, però fins ara Artur Mas i Carles Puigdemont els havien robat la cartera al darrer minut de la partida fent ús de l’excusa d’anar plegats pel món amb les coalicions de Junts pel Sí i Junts per Catalunya, respectivament. Oriol Junqueras, que és molt més intel·ligent i té molta més mala llet que els seus antecessors al capdavant dels republicans, ha decidit no caure mai més en la trampa i ha dictat la butlla segons la qual abans es pactaria amb Vox que no pas amb un convergent; i, com sabem, tot el que diu l’Esperit Sant de Lledoners va a missa.

Vaticanista professional, l’Oriol sap perfectament que, de la nit al dia, quatre pispes de barri no poden convertir-se en cabdills de la màfia. Aquest és el rerefons que explica la fulminació sideral d’Alfred Bosch i la irrupció d’Ernest Maragall com a cap de campanya d’Esquerra a Barcelona; amb el tete, Junqueras pretén guanyar un accés a les elits barcelonines a què no podia ni arribar a somniar cap dels seus ancestrals militants. Pere Aragonès pot fer tota la gara-gara que es vulgui a n’Isidre(o) Fainé, els alcaldes republicans de la Costa Brava poden exercitar-se en l’art de la tala d’arbres i de la requalificació com feien els seus papis convergents, però nigú com l’Ernest per adreçar-se a la gent de pasta de l’Ecuestre; i si s’escau que hi ha algun empresari que, tot i viure fa cinquanta anys a Barcelona, no acaba d’entendre el català, doncs canviem al castellà i tararí que te vi!

Aquesta és la nova esquerrosociovergència, un invent que fins ara només triomfa a les enquestes

De fet, la incorporació d’Elisenda Alamany encara li regala més diversió a la cosa. Junqueras ha fet possible que una senyora fins ara militant d’un partit que es regia pel lloabilíssim objectiu d’enderrocar el règim del 78 acabi fent de número dos d’un dels fontaners principals de la casta post-franquista. L’Oriol això ho està fent molt bé: una de les grans lliçons que li va ensenyar el pujolisme és que a Catalunya tothom té unes conviccions solidíssimes fins que se’l pot comprar. Així la pobra Elisenda, ja ho veieu, que ha arrencat del tete el compromís de lluitar pel llegat del 15-M! L’Ernest, pobret meu, que ve de cal poeta, fent-se el progre i defensant els peluts! La cosa és per cargolar-se de riure! Per salpebrar-ho tot de centralitat, a Maragall i Junqueras només els faltava un convergent simpàtic; i Miquel Puig és d’aquell tipus de gent que sempre acaba parant la mà fàcilment.

Aquesta és la nova esquerrosociovergència, un invent que fins ara només triomfa a les enquestes. De moment, és palès que l’afany aglutinador de Junqueras ha obtingut la resposta clàssica dels convergents: promocionar un espai de competència amb l’objectiu que perdin vots. Així s’explica l’emergència del Front Republicà, la guingueta de l’amic Albano i dels nanos de Poble Lliure amb en Baños de comparsa, que li robarà un parell de cadires congressuals a Rufián. Al seu torn, també hem vist tot un clàssic de la convergència puigdemontista: especular amb el retorn del president, ara revestit d’una intervenció europea que, com sap qualsevol persona, no acabarà essent real. Amb l’espai convergent més trinxat que mai i amb els lideratges d’Artadi i Borràs fora de Palau, potser serà aquest, finalment, el moment que tant han esperat Oriol Junqueras i el seu partit.

Però calia tot aquest viatge, Oriol, per acabar fent de Pujol?