Ernest Maragall aprofità el dia de cap d’any per escriure anticipadament una carta als Reis (publicada al diari dels catalans assenyats) en què proposava un “Compromís de Barcelona contra l’odi” a tots els partits i candidats a les properes municipals de la capital. En realitat, l’escrit no dissimulava la intenció de crear allò que d’habitud anomenem un cordó sanitari contra la dreta radical, ara exemplificada en Vox. La pensada, oportunista de mena, sobta perquè sabem que la idea d’aïllar un moviment antisistema de naturalesa emergent acostuma a tenir conseqüències nefastes i contraproduents; lluny de fer minvar els grupuscles radicals, com ha passat no només a Andalusia, sinó especialment a França, els regala publicitat gratuïta, i els seus portaveus poden exercitar-se en el victimisme que els permet considerar-se l’ase de tots els cops i l’opció realment alternativa.

Encara que ho dissimuli, Maragall coneix perfectament l’exemple del Front Nacional francès que, tot i el cordó sanitari aplicat pels partits tradicionals de França a les eleccions presidencials, va assolir un èxit sense precedents l’any 2014, precisament en el terreny de la política municipal, amb dotze alcaldies que han esdevingut un autèntic laboratori de la política xenòfoba dels Le Pen, com exemplifica molt bé cas de Besiers. Amb això n’hi hauria prou, però el més greu de tot plegat és que, sota la pretesa excusa nobilíssima de liderar un pacte a favor dels drets fonamentals dels barcelonins, Maragall hipoteca les eleccions de la capital als vaivens de la dinàmica política espanyola. Amb l’excusa de posar Manuel Valls en contradicció, l’antic conseller d’Exteriors maldaria per una Barcelona que guanyés identitat en simple dialèctica contra el càncer que ha nascut a Andalusia.

En el fons, tot això és ben natural. Maragall no ha superat el paradigma socialista (importat molt intel·ligentment per Colau) de considerar Barcelona no pas una capital europea amb dret i personalitat pròpia, sinó reduir-la a la caricatura de ciutat alternativa d’Espanya, l'urbs on Vox no passarà mai i la progressia regnarà feliç pels segles dels segles, encara que sigui al preu de viure a l’estat de les autonomies. Si Maragall volgués convertir Barcelona en una ciutat global i ambiciosa, hauria de signar un contracte pel qual, guanyi o perdi, només pactarà amb partits independentistes que la volen capital d’estat. Però la cosa va per altres camins, i l’actual alcaldable d’ERC prefereix guarir-se en salut (i preparar un futur pacte amb Colau) i salvar-lo cantant allò d’amics per sempre means you’ll always be my friend. Tornem, com ha passat a Catalunya, a dinàmiques dels anys noranta.

La cosa és tan delirant que, des d’aquesta perspectiva, a qui més interessaria l’auge de Vox és al mateix Maragall i també a Ada Colau, perquè la teoria del cordó sanitari permetria blanquejar aquest nou bipartit municipal en tant que mal menor. Qualsevol cosa abans que Vox, cantarien tots els que volen que votis sota xantatge emocional. I, com sabem per com ha anat el procés, votar sota llibertat condicional sempre acostuma a acabar molt malament. Tot això ja ho sabeu, estimats lectors, com també sabeu perfectament que l’única forma d’aturar aquesta deriva és que no us continuïn prenent el pèl, i menys en nom d’una cosa tan sagrada com la capital del país. Continua provant-ho, Ernest, que pots fer-ho molt millor...