Després de masegar i pervertir nocions com ara el dret a decidir o el referèndum de l’1-O, el processisme camina incansable cap a la seva propera víctima: l’autodeterminació. Aquesta és la gran lliçó de la trobada entre Pedro Sánchez i Joaquim Torra, una reunió de la qual el president va sortir ben joliu, amb una contradicció que podria entendre fins i tot un nap-buf: d’una banda, el 131 digué que l’autodeterminació va acomplir-se l’1-O mercès al sacrifici dels ciutadans, la qual cosa és ben certa, però per altra banda afirmà que viatjava a Madrid per debatre amb el president espanyol precisament d’aquest dret, l’autodeterminació, que com indica el seu prefix és quelcom que no es debat, només s’aplica. La cosa, per tant, és ben senzilla: o el govern Torra es veu prou fort per aplicar el mandat (ecs) de l’1-O, o el president hauria de convocar eleccions per comprovar si el seu retorn a l’autonomisme compta amb l’aprovació dels ciutadans.

A força de pervertir paraules i conceptes, és normal que els electors acabin amb la mosca al nas i sense entendre gaire com va tot plegat. De fet, per comptes d’eixamplar la base, els líders indepes ja fa dies que es dediquen a enximplar-la (Abel Cutillas™), car només així podran seguir-li marcant gols amb l’habitual i atlètica impunitat. Afortunadament, els conciutadans independentistes cada vegada compren menys motos i saben que el govern espanyol no té cap mena d’incentiu per negociar, pel simple fet que ha aconseguit que la Generalitat torni al camí de l’autonomisme i que sigui la mateixa classe política catalana qui renunciï als instruments amb els quals l’autodeterminació de l’1-O els havia empoderat per declarar efectivament la independència. A banda d’aquest fet, ara innegable, Sánchez ho té tot a favor, perquè Rajoy li va estalviar la feina bruta (hostiar la padrina i activar els jutges per engarjolar els presos polítics) i ara qualsevol avenç en el desgel amb la Generalitat podrà impostar magnanimitat.

Per comptes d’eixamplar la base, els líders indepes ja fa dies que es dediquen a enximplar-la, car només així podran seguir-li marcant gols amb l’habitual i atlètica impunitat

Sobta veure i escoltar com, de comparar Rajoy amb un carceller sàdic, els propagandistes del procés ara lloen Sánchez com si fos un Obama que els ha caigut del cel, oblidant que el president espanyol té la mateixa agenda que el seu predecessor pel que fa no només a l’autodeterminació sinó també el referèndum pactat: a saber, res de res. Tot això és ben sabut per Torra i l’esquerrovergència, malgrat que es mantingui una retòrica ardida i es prometi que la República arribarà demà passat. La realitat, contràriament, és que aviat es començarà a parlar del rescat d’algunes competències estatutàries, i el peix viurà tranquil al cove. Afortunadament, els CDR han dit que no pensen empassar-se aquesta enèsima aixecada de camisa, i l’ANC faria bé de condicionar la cessió dels diners de la caixa de resistència per les fiances dels presos polítics que els seus partits s’avinguin a participar en el procés de primàries municipals que l’independentisme necessita com aigua de maig. Amb aquests partits, ja ho veieu, poca cosa farem.

Fa temps us vaig escriure que l’esquerrovergència autonomista, després d’abaixar el cap, acabaria parlant el mateix llenguatge que Ciutadans. Primer va ser Oriol Junqueras xerrant sobre “nacionalisme excloent”, i fa ben poc ha estat Joan Tardà, qui ha dit ―i no és conya― que comparteix tantíssimes coses amb els seus veïns del partit d’Albert Rivera. Tot això, estimat lector, només farà que degenerar i es veurà que la major part de la classe política catalana solament aguanta al peu del canó per la nòmina. I amb aquesta gent que no pot renunciar a la pagueta, fills meus, com voleu que arribem més enllà de la cantonada? Enximplar la base. Ja ho deia el mestre Bauçà: l’estultícia és un conveni col·lectiu i altament voluntarista.