“Però com vols que ara confessem als nostres electors que hem tornat a l’autonomisme de tota la vida?”. Un antic conseller de l’administració Puigdemont, ara en condició de polític-pres-polític, disparà recentment aquesta frase a un company periodista en visita a Lledoners. Poc importa l’emissor, i encara menys la militància, car la sentència en qüestió hauria pogut ser cantada per qualsevol dels antics diputats que ara són injustament a la garjola. Servidor no ha sospirat mai per una societat de polítics angèlics, transparents i veritables: diguem-ho ben clar, la mentida forma part de la vida i sovint és una dels arts més nobles (i necessàries) de la gestió pública. Ho recorda molt bé Maquiavel (El Príncep, cap. XVIII): “Els homes són tan ingenus, i acostumen a respondre sempre a les necessitats del moment, que qui els enganya sempre troba algú que es deixa enganyar.”

El problema de la frase inicial del polític, per tant, no és l’ocultació de la veritat sinó la motivació última de la mentida. A saber, com ja he comentat manta vegada, la creença dels nostres líders segons la qual hi ha dos milions de vots captius (“els nostres electors”) que, seguint la cançoneta popular, seran com els carrers, peti qui peti: dit en pedant, l’assumpció cínica per part de l’oligarquia independentista que els seus votants no tenen capacitat per auditar el compliment de les promeses fetes ni dels retrocessos ideològics. En segon terme, i és un fet encara molt més greu i preocupant, la frase amaga la intuïció que, de confirmar-se el gir neo-autonomista a què ja s’han capbussat de ple les elits convergents i republicanes, l’empatia cap als presos aniria a la baixa i, conseqüentment, la seva capacitat d’influència i de fer xantatge a la gent es desfaria als viaranys de l’oblit.

Dir la veritat funcionaria, regeneraria els lideratges i ens permetria tornar a començar amb molta més maduresa

La qüestió de la mentida, en la seva versió més xarona i matussera, és que sempre acostuma a degenerar. S’ha pogut comprovar fàcilment aquests darrers dies de judici quan admiràvem el Molt Honorable Roger Torrent afirmant, tot joliu i barba sexy en capcinada, que la Llei de Transitorietat donava als catalans “un instrument per votar el seu futur” (si llegiu el text, el verb votar no s’esmenta ni una sola vegada) o que l’actual mandatari del Parlament “hauria fet el mateix que la presidenta Forcadell”, quan no es va atrevir ni a convocar el ple d’investidura de Puigdemont per por a futures represàlies judicials. La qüestió, per tant, no és la mentida com a dispositiu, sinó la relació d’ocultació sistemàtica de la veritat que estableixes com a norma amb els electors per por no tan sols que et deixin de votar, sinó sobretot que et deixin d’enyorar o compartir la teva dissort.

El sobiranisme va cometre l’error de posar el full de ruta indepe a les mans de presos i exiliats. Sota una hipotètica bona intenció, ara és fàcilment comprovable el nefastíssim abast d’aquesta decisió. Primer, perquè la preeminència dels presos polítics al full de ruta regala a l’Estat la impagable capacitat de tenir-los com a moneda de canvi repressiva. I segon, perquè si aquests van fracassar en el seu intent de ruptura amb Espanya no hi ha res que faci presagiar que de la presó estant tindran les mans més lliures per actuar. Això ho sap tothom, i tothom ho admet en sordina quan els micròfons s’apaguen i les càmeres guillen dels platós. De fet, si els líders diguessin la veritat no hi hauria cap impediment per continuar lluitant pel seu alliberament (que jo desitjo com el que més), perquè és només des de la radicalitat independentista que hom podrà estalviar-los l’infern.

Dir la veritat, en aquest cas, funcionaria, regeneraria els lideratges i ens permetria tornar a començar amb molta més maduresa. Si s’admet que fer la independència amb l’estratègia catalanista de tota la vida (“tensar per negociar”) no ha funcionat ni funcionarà mai, anirem a millor. Si s’admet que Espanya només alliberarà els presos, en un marc autonomista, després d’una rendició absoluta de l’independentisme al marc legal espanyol, anirem a millor. Si, en definitiva, ens alliberem d’hipoteques empàtiques i coneixem a fons l’enemic, anirem a millor. Dir la veritat funciona. “Però com vols que ara confessem als nostres electors que hem tornat a l’autonomisme de tota la vida?”, deia el polític. Jo li hauria respost: “Doncs com més clar i català sigui possible, benvolgut honorable: així ens deixaràs les mans lliures per treure’t d’aquí com més aviat millor”.