Vaig afrontar el dinar d’ahir molt serè, amb total fortalesa, conscient de la injustícia que significa cruspir-se en pocs minuts una sopa que exigeix hores de preparació a la meva santa mare, i disposat a despullar un règim antidemocràtic i judicialment feudal que m’imposa celebrar el naixement del nen Jesús en un estat aparentment agnòstic. La manduca fou un fidel reflex i mirall del país, tenallat per un mòrbid silenci que ningú gosava trencar per por de parlar de política. Quan el meu cosí ciudadàner reivindicà Franco, en tant que ideòleg de la Seguretat Social i constructor de pantans, vaig aconseguir no llançar-li un fragment del meravellós torró de crema que fan a can Vives, car no volia que els espanyols aconseguissin la foto que volien. Per respecte a la vaga de fam dels presos polítics, faltaria més, deixàrem una cadira buida a la taula familiar, endreçada amb un llacet groc.

En aquesta Catalunya dels filaprims, els actes comunitaris són cada dia més difícils d’arrodonir. Els meus nebots, criats a Madrid, van haver d’oferir-nos el reglamentari verset i l’avi Lluís Maria va protestar de forma aïrada perquè no en sabien cap en la llengua de la tribu: “Digueu-ne un en català, que som a Barcelona”, va cridar als pobres infants. Afortunadament, tot i no estar escolaritzats en català i participar artísticament només en espectacles en espanyol, els nens coneixen la primera estrofa del Virolai i aconseguiren cantar-la sense ni una sola errada a la lletra (de fet, la majoria dels catalans només saben els quatre primers versos i quan arriben a la serra d’or confonen els serafins amb els angelets i el pobre Verdaguer es remou a la tomba). Ho vam salvar tan bé com poguérem, i en Lluís Maria va renunciar a la supremacia cultural de llengua a base de grans dosis de ratafia.

Aconseguida la calma, vaig intentar eixamplar la base d’allò nostre xerrant amb la meva tieta, una eixamplenca de tota la vida, catalanista a l’antiga, que considera que Ada Colau tampoc no ho fa tan malament i que una dona a la primera línia del poder fa patxoca. Per acostar-m’hi, vaig manllevar un tuit de Roger Palà, que sempre resulta ideal per a les aproximacions als espanyolots: “No estic gens d'acord amb el lema generalitzador 'Premsa espanyola manipuladora' que hem sentit darrerament en algunes manis”, vaig disparar-li amb un to que barrejava la transcendència i l’humor etílic, “perquè ni tota la premsa espanyola manipula, ni tota la premsa catalana és un model de qualitat i excel·lència. A tot arreu hi ha de tot.” Quan la Carmesina, així es diu la senyora, escoltà la meva reflexió, va fer cara de pensar que no n’hi havia per tant i que potser votaria Ernest Maragall.

Fou en aquell moment que, en el més íntim de mi mateix, vaig arribar a pensar que aquest seria el darrer Nadal autonòmic que celebraria. D’amagat, en veu baixa però clara, vaig llegir un fragment d’Estimats Luc i Joana als meus nebots, regal que vaig comprar encantat de la vida. No sabien res de la situació dels familiars dels presos, però ara diuen que ho explicaran als seus companys d’escola a Madrid, car els ha agafat una pressa inaudita per instaurar una Espanya republicana i més solidària amb el poble català, que aquesta Espanya també existeix! Realment, el Nadal obra miracles. L’últim Nadal autonòmic, certament!