A.- Com estàs? Com va tot?

B.- Mira, aquí, avorrit.

A.- Ja fot massa temps que ho dius, això. El que t’estàs fent avorrit ets tu!

B.- No tinc millor forma d’explicar-ho.

A.- Últimament et llegeixo bastant al Nacional. Sobretot quan vull saber què coi faran malament “els nostres líders” en els propers dies. Ets l’endeví del país, tot i que no té gaire mèrit...            

B.- No te’n fotis! És que jo ja no sé què més dir. Hi ha el que hi ha, tu.

A.- Sempre hi ha el que hi ha, Bernat. I sempre estem en la situació que estem, filòsof de pacotilla. Però hi ha una cosa certa; la classe política d’ara ja ha arribat al seu topall, al límit del seu talent, si és que mai n’ha tingut algun. La d’aquí i la d’allà, que consti. I el més fotut de tot plegat és que no es respira cap mena de solució a menys de deu o vint anys vista. Res de res. De fet, tothom lluita contra les solucions.

B.- Què vols que hi foti, jo? Tinc la sensació de viure al mig d’un estat cutre-repressor i d’una colla de polítics indepes amateurs i mentiders. Que a Madrit em casquin ho trobo normal, però que els meus em toquin la moral cada dia quan l’únic que intento és reclamar la veritat i fer periodisme un pèl decent em fatiga molt. No ho sé, darrerament surto de les tertúlies i acabo d’escriure els articles i em sento com si m’haguessin fotut una pallissa. No em queixo, perquè sempre he tingut feina, però no veig que allò que dic serveixi per res, ni que tingui cap mena d’interès. A sobre, sempre acabo emprenyat. No ho sé.

A.- Mira, diria que et passa una cosa semblant a la que vam viure nosaltres quan Franco era a punt de morir. Quan el règim ja anava de capa caiguda, cinc anys abans de la Transició, vam tenir una experiència molt curiosa. Hi havia, és clar, la lluita en pro de la democràcia, la resistència cultural i tot aquesta polla en vinagre... Però encara que Franco visqués, ja teníem una intuïció molt clara de com funcionaria la democràcia. Vaja, que els partits polítics es repartirien el pastís, que pactarien amb l’exèrcit un clima de no-agressió i blablabà, que això de l’Assemblea de Catalunya doncs que era una idea de puta mare i molt romàntica, però que acabaria en res de res i que tothom tiraria cap al seu espai polític... Era una espècie de situació d’entreguerres, nebulosa, a la que només faltava un punt de sutura.

B.- Clar, que l’abuelo se us morís.

A.- Exactament! Necessitàvem urgentment el cadàver de Franco a taula per poder començar una cosa que, de fet, ja anava sola i a la qual ja se li veien les costures.

B.- Se us va morir al llit, colla de principiants...

A.- I no saps encara com ho lamento! Perquè el franquisme, Bernat, no és només que fos repressor, sinó que va ser un conyàs. Perquè allò sí que era avorrit, xato, i no les teves crisis de merda de nen consentit de l’Eixample!

B.- Gràcies, jo també t’estimo.

A.- Deixa’m explicar-t’ho més bé. Doncs això, a nosaltres només ens faltava el fiambre del dictador. Però, de fet, tot havia començat a rodar, i les discussions polítiques que teníem s’assemblen moltíssim a les que teniu ara vosaltres. Entrar o no al marc de la globalització, situar-nos dins d’Espanya com a nació autònoma o dins del cafè per a tothom (pensa que el cafè, com tot, era un bé de luxe), tenir un país de classe mitjana pujolista o ser tots una mica més pobres però més honrats. Vaja, tot igual! De fet, havíem sospirat tant perquè arribés aquell moment, que al final de tot ens va agafar una espècie de marrameu, no sé, una pájara. Com es diu pájara en català?

B.- Defalliment o desinflada. Però no et preocupis, que això no ho diu ni Mariàngela Vilallonga.

A.- Ai, quin nen més llest! Bé, al que anava. Doncs fixa’t que fins i tot, d’aquesta situació, en vam inventar un nom barra concepte que va ser molt popular entre els intel·lectuals d’esquerra, que eren els únics populars, clar. Llavors quan et feies el llest, o tenies ganes de sucar, parlaves en espanyol. Li dèiem el desencanto. Es pot dir desencant, en català?

B.- Sí, clar. Dit de l’acció de desencantar-se. A mi m’agrada més desencís, però tu fot-li.

A.- Doncs és exactament això, xato. El desencant. I també l’avorriment, la sensació d’esperar. D’això en parla Heidegger, no? El filòsof de les sabatilles i el batí?

B.- Sí clar, la Langeweille és un dels accessos del Dasein al temps i a la reflexió sobre l’ésser-en-el-món! L’avorriment, una de les poques formes que tenim d’experimentar el temps en tant que temps, l’humor vague com a absència d’un tipus determinat d’humor i etcètera, el sentit d’esperar un adveniment imposat per Déu, sí, clar, clar...

A.- Ja em diràs si no hem fet bé regalant-te tantes beques i estudis. I mira com de poc les has aprofitades, nen!

B.- Ves a cagar, ruc.

A.- Doncs això, al gra. Estàvem expectants, és cert, però també ens havíem esgotat, havíem esperat tant que ens sentíem un pèl avorrits, desencantats, sí. A més a més, després de lluitar tota la vida contra la classe burgesa ens vam adonar de sobte que volíem exactament tot allò que havien somniat els nostres pares: tenir fills, una casa, i fins i tot casar-nos! Ja em diràs tu, casar-nos!

B.- Ja té collons, la cosa. El problema és que jo no sé si tinc gaire temps per somniar. I això de la casa i dels fills, què vols que et digui, també seria qüestió de tenir una mica de pasta. Jo ja t’ho compraria, eh! Però vaja, suposo que, seguint Heidegger, la qüestió de la vida és què redimoni en fots, del teu desencant. Tu què en vas fer?

A.- Doncs el que es fa sempre, menjar-me’l amb patates.

B.- Com us vau menjar amb patates el cadàver de Franco i vau comprar cegament amb aquest somni fals dels noranta: classe mitjana, piscina a la segona residència i fot-li que és de Reus.

A.- Totalment, aquesta és la culpa originària de la nostra generació. I en això, i teniu tota la raó del món en recordar-nos-ho, us hem fallat. Les havíem passat tan putes que vam decidir centrar-nos únicament en viure bé. Ei, que la cosa tampoc us va anar tan malament a vosaltres! Us vam donar de jalar de conya, us vam dur a l’escola... no fotem! I què vols que et sigui, també ens ho vam passar molt bé.

B.- T’ho has passat millor a partir dels vuitanta o vivies més feliç lluitant contra Franco? Perquè, si entenc el que em dius, el desencant estava just al mig d’aquestes dues etapes...

A.- Aquesta és una molt bona pregunta...

B.- Mira, jo això d’ara ho veig així. La nostra lluita serà recordar l’1-O, aquest és el nostre dia, aquest és el nostre “jo vaig córrer perseguit pels grisos”. De fet, és l’únic instant d’autodeterminació de les nostres vides. Però amb la baixada de pantalons dels nostres líders, amb aquest retorn a l’autonomia tan xaró, vaja, amb la cara que fot Quim Torra quan s’adreça al poble... doncs què vols que et digui, diria que aquests cabrons ens han condemnat a la nostàlgia. Jo ho sento així, nen: en aquest país, o et converteixes en un revolucionari com en Xirinachs (la qual cosa, ara per ara, no té cap mena de sentit) o et tornes un cínic. Ara som al desencantament, tens raó, però d’aquí a poc temps tornarem a la pax romana; tornarà a rajar la pasta dels arbres i els calés de l’autonomia tornaran a omplir els estómacs dels polítics. I tal dia farà un any. I a l’1-O, doncs que el donin pel cul.

A.- Ho lamento molt, però hi estic bastant d’acord. I, sincerament, no et veig plantant-te a la Model o fent vagues de fam de quaranta dies.

B.- ...

A.- Has pensat en fotre el camp?

B.- Ho penso cada dia, però estic a punt de fotre quaranta tacos, tio. I ja no tinc edat d’anar-me’n a Nova York per aixecar faldilles ni a fer el subnormal pel món com si fos un post-adolescent perpetu.

A.- Doncs jo crec que t’aniria bé.

B.- Caram, pensava que m’acusaries de frívol, com sempre.

A.- No, en absolut. Crec que el país, en els propers lustres, no donarà per gaire. Busca’t una feina i fot el camp. T’anirà bé. Això d’aquí, i em sap molt de greu dir-t’ho, no tindrà gaire interès. Et podriràs.

B.- El desencant es cura viatjant?

A.- No, ets el mateix imbècil a tot arreu, però marxar, ja ho saps, et dóna l’oportunitat d’enyorar i de veure les coses en perspectiva.

B.- Ara va i te’m poses romàntic. Per cert, ja que sóc un frívol, deixa’m preguntar-te una qüestió de primer ordre sobre l’era del desencant...

A.- Sóc tot orelles...

B.- Follàveu tant com heu dit després o era tot mentida?

A.- Follàvem molt, però molt malament. I sort que en teniu, que d’haver follat més bé, i sobretot amb més prudència, la meitat de vosaltres no seríeu al món.

B.- Va, convida’m a dinar. Que se’t va morir al llit, el putu abuelo, cabronàs. 

A.- I a tu se’t moriran al llit els processistes, tros de ruc.