Això del govern efectiu és tota una ganga. En temps de l’1-O, hom gaudia d’allò més cantant la tonada d’Els bombers seran sempre nostres (afegiu-hi valtrus mateixos el repicar de mans) i ara, només un any després, podem admirar com els Mossos casquen els nostres bellíssims apagafocs quan aquests gosen protestar davant del Parlament. La cosa s’està convertint en un hàbit de l’administració Torra: primer foren els manifestants de la plaça de Sant Jaume, que Miquel Buch va foragitar del Gòtic hores després que el 131 els imposés la tasca d’apretar els polítics independentistes, i ara veiem com la Generalitat gaudeix repartint mastegots a metges, bombers, i perquè encara no poden hostiar una urna del referèndum, que ja s’hi posarien ben jolius. Si n’havien causat de fogots, els nostres formosos bombers, com perquè ara se’ls recompensi a garrotades!

Aquesta, ai las, ha estat una mala setmana per al processisme, i els propagandistes del règim no sabien com sortir-se’n. Veient com Esquerra ocupava progressivament el centre de l’electorat independentista-autonomista, els guardians de la rereguarda convergent s’han empescat la vaga de fam de Sànchez i de Turull, una performance que té la sola i única intenció de contraprogramar l’auge de Junqueras per tenir més quota de pantalla en el repartiment del pastís d’aquesta espantosa neoautonomia a la qual els polítics catalans ens pretenen condemnar. Sé que us sembla delirant, de la mateixa forma que us semblaven impossibles una quantitat innumerable de gestos i de promeses que s’han demostrat fraudulentes en el passat, però tranquils, que el temps acaba guarint-nos sempre la ingenuïtat. Afortunadament, no ens caldrà esperar un any per comprovar-ho.

Tampoc és casualitat, pels que ja fa temps que ens afaitem, la publicació de la primera fotografia dels presos polítics a Lledoners, un posado que voldria ser una mostra d’allò que els cursis anomenen unitat d’acció (un concepte que, dit sigui de passada, sembla només un privilegi dels mascles engarjolats). Però, com també sap tothom, ni entre els polítics que són injustament captius la unitat és res que es tingui mínimament en compte. Junqueras no vol ni sentir a parlar de cap temptativa de llista unitària amb l’entorn convergent i la maquinària del PDeCAT ja malda perquè la influència de Puigdemont s’esvaeixi per així tornar a agafar les regnes del partit. Aquí, en definitiva, tothom lluita per rendibilitzar les engrunes d’allò que tal dia foren partits catalanistes, i l’única gràcia de tot plegat és saber fins quan els seus electors els continuaran permetent que els prenguin el pèl.

De la famosa foto, no puc evitar preguntar-me de què riuen els presos a la instantània. I cada vegada resulta més difícil deixar de pensar que se’n foten de tu, estimat compatriota.