L’independentisme mostra massa sovint una moral de mancadet que l’inhabilita per anar pel món i tenir la mínima noció d’allò que implica actuar com un Estat. La darrera i enèsima mostra, l’atac de rabiola amb què la tribu ha digerit que el ministre d’Exteriors enemic, Alfonso Dastis, s’allotgi a la suite de la residència de l’ambaixador espanyol a l’Equador i gaudeixi d’assistència de servei i de vehicle oficial per tal de passar les vacances en família. Comencem amb allò més bàsic, per a principiants: un ministre, i tant li fot el país que s’escaigui, ho és fins i tot quan volta pel món per pasqües, i és una parida esmenar-li majordom i fonda pel fet que no es trobi en viatge oficial. Si un alt càrrec es dirigeix a un indret on hi té ambaixada és del tot lògic que hi sojorni, no només per atendre millor la seva seguretat, sinó també per fer-li l’estada més còmoda i tranquil·la. Només faltaria.

 

Els catalans hem d’aprendre urgentment els afers més elementals, com que un ministre no és ni serà mai un ciutadà qualsevol. Prou tonteria podemita, amics meus: no hi ha res d’exemplar en el fet que Alfonso Dastis pagui un hotel a l’Equador i viatgi en taxi pels carrers de Quito i és així pel simple fet que és un dels alts càrrecs més importants d’una antiga nació, Espanya, de la qual em plauria separar-me (democràticament) avui mateix. Només faltaria que Dastis no pogués anar a l’ambaixada governamental a l’Equador amb la seva família, només faltaria que els seus fills, la seva dona o qui li passi per la pebrotera no pogués sopar còmodament amb ell i el seu amic Carlos Abellá al carrer Francisco Salazar, que per a més conya es troba entre Isabel la Católica i Toledo. El ministre viatja i va a casa del seu subordinat a visitar les antigues colònies. Dastis, pobret meu. Només faltaria.

 

Si Catalunya fos un Estat, seria absolutament normal que Raül Romeva aprofités l’estada a un país on hi tinguéssim ambaixador o cònsol per dormir-hi amb els seus fills i que aquests, al seu torn, entenguessin així que el càrrec que ostenta el seu pare no és una enganyifa. Si volguéssim ser un país normal no ens escandalitzaria quelcom tan natural, ni ens histeritzaríem cada vegada que es fan públics els dispendis dels palaus imperials espanyols a l’estranger. I només faltaria que Romeva, si fos el cas, no es desplacés pel planeta amb automòbil oficial, perquè el seus escassos dies de folgança també formen part de l’interès de la cosa pública. Si no entens que veure un ministre català eixint d’un hotel amb la quitxalla mentre demana un taxi al conserge és fer el ridícul, fill meu, és que has de tornar a col·le. Una tribu demana permís: un Estat viatja en cotxe oficial i escortes. Només faltaria.

 

Passant uns dies a l’ambaixada de l'Equador, Alfonso Dastis no només no ha fet cap mal, sinó que ha honorat el seu cos diplomàtic com espero que algun dia ho facin els meus futurs ministres. Viatjar en turista, reservar hotels, comprar souvenirs amb la canalla i encabat agafar l’autobús de tornada. Un ministre? Però en quin món viviu, indígenes?