Anomenàvem catalanisme a tota aquella literatura intel·lectual que pretenia idear una nació catalana desvetllada i rica en el si d’una Espanya respectuosa i enorgullida de tots els seus pobles. Fins i tot quan era imperialista i es pretenia devorador (penseu en Pujols, per exemple), la base rectora del catalanisme consistia en el contagi moral: catalanitzar Espanya per a fer-la més diversa, imposar una convivència intel·lectual entre pobles genèticament plurals i confiar al federalisme la recepta màgica per vertebrar un país en diferents velocitats i amb necessitats diverses, segons la nomenklatura de l’Enric Juliana. L’independentisme ha acabat amb el catalanisme, que ja és un moribund en fase terminal, car ha assumit que la convivència no és qüestió de seducció sinó de veïnatge i perquè ha posat al centre de la política catalana la llibertat individual dels seus ciutadans.

La paulatina mort de Convergència (inevitable, tot i la seva transexualització en el Pedecat) i la marginalització del PSC, ara convertit en un partit netament espanyolista i favorable a la intervenció de l’autonomia, és un resultat natural i lògic que rau en la fi del catalanisme com a teoria política. Que els dos partits hegemònics de centre en l’antic règim desapareguin justament quan el seu caràcter d’intermediaris amb Madrit ja no té cap valor i quan l’entramat legal espanyol és incapaç de tolerar un fenomen nacional que no sigui el propi és una podridura que no pot sorprendre a ningú. Que el referèndum molesti per igual a les elits convergents i socialistes, acostumades a traficar amb la voluntat dels catalans i no pas a tenir-los com a valor absolut, demostra que tant Convergència com els socialistes no estan acostumats a viure sota la tutela del poble català, no pas la d’uns escollits.

La darrera resistència del catalanisme putrefacte es diu processisme, germà predilecte d’aquell fer de Jordi Pujol segons el qual la supervivència de la nació només podia subsistir en perpètua tensió

La darrera resistència del catalanisme putrefacte es diu processisme, germà predilecte d’aquell fer de Jordi Pujol segons el qual la supervivència de la nació catalana només podia subsistir en perpètua tensió contra els aparells de l’Estat. Aquesta és la idea perversa que radica en el mot procés (work in progress) i en l’obsessió del sobiranisme per fer el ploricó davant la judicatura espanyola amb tal de marejar la perdiu i no parlar d’ous ni de truites. A mesura que l’independentisme sigui hegemònic en la política catalana (això explica el dolç moment d’ERC) les posicions de l’antic centre convergent i socialista es faran més insostenibles. El PSC ja ha optat per intentar seduir l’electorat unionista i Miquel Iceta continua jugant a fer el paper d’home d’estat sensat, tot i que en temps d’eleccions hagi de fer ballaruca per competir amb l’Albiol i Arrimadas.

Els convergents encara pujolegen, per molt que els dolgui d’acceptar-ho. Que el partit d’Artur Mas encara ens vulgui encolomar en Carles Llorens de vicepresident a l’Ateneu Barcelonès (després del seu gloriosíssim pas com a cap de cooperació a la Generalitat, en què totes les ONGs del país li van demanar que dimitís) forma part d’aquesta mateixa agonia del pujolisme polític que va sobreviure a la presidència 129 i que busca perpetrar-se als racons del país (per no parlar dels reductes de la gauche divine que encara ens volen entaforar a la Docta Casa). Afortunadament, els queda poc temps de vida. No pas per nosaltres, sinó perquè el centre que representaven ha mort, perquè ha traspassat –afortunadament- allò que anomenàrem catalanisme. Puigdemont, per fortuna, és tota una altra cosa. Però ell no té partit.