Triomfi o perdi en les properes municipals a Barcelona, Ada Colau ja s’ha guanyat molt dignament el sou que els espanyols li van regalar convertint-la en alcaldessa de la capital. De la mateixa manera que el moviment del 15-M i l’esclat inicial de Podemos volgué mitigar la força transformadora de les primeres consultes sobre la independència, la missió primordial que se li va atorgar a Colau sempre fou la d’aturar la força del moviment separatista i, ja que ens hi posàvem, de blanquejar la imatge repressora de l’Estat a Barcelona. Per molt que l’alcaldessa hagi impostat indignació contra l’operatiu policial de l’1-O i el 155, Colau és un dels enèsims invents de Madrit per vendre’ns la moto del “otra España es posible”, que és la pitjor forma de repressió, no només per la seva contrastadíssima falsedat històrica, sinó també per la seva ressuada pretensió de bondat angelical.

Al capdavall, passi el que passi el dia de les eleccions, Colau ha guanyat perquè l’independentisme polític li ha comprat la majoria del programa electoral. Fixeu-vos que, de tant voler ampliar la base, el llenguatge pactista d’ERC i d’Ernest Maragall són calcats a l’ideari vetust i espanyol de l’Ada. Poc hi fa que Esquerra hagi absorbit el sector més sobiranista dels comuns, perquè l’objectiu últim dels republicans no és empoderar la gent perquè senti que la independència és desitjable i possible, sinó el d’anar vivint del va-per-llarg mentre s’engreixa la nòmina. De prometre acabar amb la màfia dels partits i la tirania de la banca, l’Ada ha passat a parlar als electors com una política dels anys noranta, apel·lant a les xifres econòmiques que li passen els redactors de La Vanguardia i demanant més agents de policia per la ciutat com si els barcelonins fóssim al parvulari.

Tornant Barcelona al passat, l’Ada sospira per una ciutat regida per la pax autonòmica, de tortellet els diumenges i amb problemàtiques socials que es puguin guarir a cop de talonari

Tothom pot entendre que una activista redueixi les seves pretensions alliberadores quan s’empelta d’una administració tan sòlida com la de l’Ajuntament. El que resulta difícilment explicable és que l’alcaldessa hagi refermat hàbits de la més repulsiva casta política com ara subvencionar (poseu-hi també comprar) els mitjans de comunicació amb quaranta-quatre milions d’euracos durant aquest darrer mandat, la majoria dels quals, ai las, han anat a parar a can Godó i el Grupo Zeta. Com també esdevé risible que l’Ada hagi retornat a la famosa dialèctica Pujol-Maragall, excusant els dèficits de la seva gestió en els incompliments de la Generalitat amb el consistori barceloní. Sembla, insisteixo, que tant Colau com la majoria de líders municipalistes visquin gustosos en aquesta exasperant màquina del temps, encastant-nos al passat.

Aquesta tendència malèvola no és gens casual. Tornant a la vella política ―o potser hauria d’escriure a la política antiga de l’autonomisme― l’alcaldessa pretén recuperar aquella Happy Barcelona post-olímpica on el conflicte nacional passava inadvertit i les xiulades contra el rei es dissimulaven posant Els Segadors a tot drap i fent passar un estol d’avions pel cel de l’estadi Lluís Companys (sí, puc dir que jo hi era). Tornant Barcelona al passat, l’Ada sospira per una ciutat regida per la pax autonòmica, de tortellet els diumenges i amb problemàtiques socials que es puguin guarir a cop de talonari, a una sucursal on qui es negui passar-se del català al castellà torni a ser vist com un purista xenòfob i en la que Víctor Amela pugui autoanomenar-se escriptor. El colauisme és això: la Barcelona de Maragall, però sense fastos multicultis i amb una esquerra provinciana que fa gala de ser pobre.

Quan, des de l’exili, li preguntàvem a la Rodoreda com recordava la Barcelona dels seus temps, la geni responia sempre: catalana! La ciutat de Colau només ha servit per pagar un enorme servei a Espanya. De fa mesos, els partits independentistes han substituït el mot independència pel de república en la majoria dels seus discursos. Aquest fer república és la versió neo-pujolista del fer país, i Colau ha aconseguit tintar aquesta retòrica en tot el sobiranisme. En una de les seves últimes i insofribles rumbes de campanya, l’alcaldessa parla obertament d’impulsar una primavera republicana. Per fortuna, després de quatre anys i amb el gir botifler d’ERC, ara ja sabem què vol dir tota aquesta mandanga: una Barcelona espanyola i una alcaldessa espanyola. Guanyi qui guanyi, amb Colau o amb el socialista Maragall, la capital del país continuarà en mans de Felip VI.

Però no passeu ànsia, que la rosa de foc sempre torna, i ho cremarem tot de nou. Us ho asseguro.