Una de les particularitats de l’administració pública que més abomino és la seva permanent obsessió de guiar l’espontaneïtat dels ciutadans, com si aquests fossin carn de psicòleg que necessita ser guarida d’un trauma. Fa pocs dies, hi pensava arran de la retirada del memorial per les víctimes de l’atemptat a la Rambla: no m’oposo a l’acció, només faltaria, perquè això de posar flors i espelmetes a l’indret del crim sempre m’ha semblat una cosa molt xarona i, a més a més, els botiguers i veïns del carrer tenen tot el dret a recobrar el trànsit habitual a la via. Em va sobtar, no obstant, la curiosa fal·lera de l’Ajuntament —amb Gerardo Pisarello al capdavant— per catalogar tots els objectes i retirar-ne, segons l’idiolecte del lloctinent de l’alcaldia, “una mostra representativa a efectes museístics”. Darrerament, com veieu, entendre les autoritats municipals no és cosa senzilla.

Segons llegeixo al nostre digital, la fal·lera morbosa per catalogar l’espontaneïtat del dol de passejants i turistes no ha deixat titella amb testa. El mateix Pisarello va conduir personalment (de nit, sota la lluna, com si fos el gran heroi Giuliani campant per les runes del World Trade Center) l’aixecament de peluixos, rams de flors i boines de mosso, franquejat d’uns treballadors del Museu d’Història de Barcelona que s’encarregaran de seleccionar els objectes més rellevants. Res no s’ha deixat a l’atzar; les flors s’empraran per a fer compostatge d’herbotes i les espelmes es regalaran a entitats de caire social (ves a saber què collons vol dir això i per què aquestes associacions poden necessitar espelmes, però tu fot-li!), mentre que els objectes de record aniran a parar, suposo, a una vitrina del Born per fer companyia a les restes mortals dels herois d’això nostre tan bonic del 1714.

No em calen memorials que m’obliguin a recordar les coses i penso que la millor forma de combatre el terror és seguir amb la festa

Vaig viure uns quants anys ben a tocar d’allò que havien estat les Torres Bessones de Nova York, indret on, durant molt de temps, hi va romandre el memorial mortuori més bell i terrible de tota la història humana. De nit, encara que fes molt fred, m’agradava molt de passejar pels volts del forat immens que havia deixat la desgràcia de l’11-S, una espècie de trauma vivent en forma de pantà assecat, espai fantasmagòric que havia deixat absolutament estabornits els novaiorquesos, fins al punt que el projecte arquitectònic de reforma encapçalat per Daniel Liebeskind va ser un autèntic maldecap que es resoldria (i encara molt parcialment) passada una dècada de la tragèdia. De fet, poc després de l’atac, la majoria d’objectes que van sobreviure a l’explosió es van dur a l’abocador de Fresh Kills, a Staten Island i, segons sembla, ara ho cremaran tot perquè hi volen acabar fotent un parc.

Sense equiparar dos atacs de magnitud i repercussió tan diferent, jo admiro bastant la determinació dels meus conciutadans novaiorquesos a cremar la nostàlgia museística i a passar pàgina amb alegria i a base d’una bona foguera. Ja ho sé, l’atac de l’11-S té el seu memorial i un museu, però diria que la cosa es troba ben lluny de ser marca de la ciutat i hi va molta més turistada que no pas indígenes. Guardar quatre peluixos i uns cartells per fer un memorial amb tot això de la Rambla en un museu o fins i tot amenaçar de construir-hi un monument perquè la gent hi vagi a fer la llagrimeta forma part d’aquest dirigisme obsessiu que us comentava. Catalogar el dol, o fer-ne alguna cosa artística sempre és cosa complicada: jo, com em passa amb els mals records i les fotos de les antigues parelles, prefereixo fotre-ho tot a la brossa i continuar com si res no hagués passat.  

No em calen memorials que m’obliguin a recordar les coses i penso que la millor forma de combatre el terror és seguir amb la festa. Però no em feu cas, deu ser un defecte de forma. I pensi el que pensi guanyaran sempre els catalogadors del dol. Quan ploreu sobre el mural de Miró, aneu amb compte, perquè ben aviat hi passarà un agent municipal a recollir-vos les llàgrimes. Al temps.