Ara que ja tenim el porquet d’Esquerra ben engreixat i vanitós, el camí per desestabilitzar del tot l’oligarquia independentista del país, i així castrar-li les ganes d’entregar la tribu a Espanya, serà votar Puigdemont (o qui el substitueixi) a les eleccions europees i Jordi Graupera com a alcalde. D’en Graupera, a qui els lectors d’aquest groguíssim diari ja consideren el candidat més valorat, en parlarem quan s’escaigui; avui toca el vell i cansat continent. Com ha demostrat perfectament una Junta Electoral Central prevaricadora (i dividida), així com l’opinió contrària de la fiscalia, Puigdemont és l’únic polític de la plèiade dels líders responsables de l’1-O (i de la seva no-aplicació) que té la suficient llibertat de moviments, independència dels partits i fins i tot diria que l’unça de follia necessària com per inquietar significativament el règim dels enemics.

El president no tornarà a Catalunya per recollir la seva acta. Ni puta falta que fa, perquè ens serveix molt més vagant per l’espai sideral

Puigdemont ha comès errors a manta, i ara no cal repetir les mil i una cleques que ja li hem regalat al 130 (sé que les deus encaixar amb esportivitat, Carles, i quan vulguis ens les perdonarem fent una copeta de vi al teu poble belga), però que la benemèrita judicatura l’hagi volgut aparcar de les llistes europees marca un símptoma inequívoc del seu pes candent. De moment, els aparells ideològics de l’Estat i estan encantats amb ERC: saben que els republicans bramen molt per fer-se els contestataris al PSOE, però fins i tot el votant més naïf dels republicans intueix perfectament que Junqueras malda per continuar amb el seu independentisme de va-per-llarg, esperant que això li escurci els anys de presó i que al partit se li engreixin les nòmines. No així Puigdemont, a qui l’estrangeria no només ha regalat relleu internacional, sinó un pèl més de maquiavel·lisme.

A diferència dels presos polítics a l’Estat, els exiliats són líders que no poden caure en el comprensible xantatge de traficar amb la pròpia llibertat. Escollint Puigdemont no només es toca el voraviu a l’Estat espanyol (sincerament, no crec que Espanya pateixi cap problema diplomàtic pel tema de l’acta d’eurodiputat, però, ara per ara, tot el que sigui molestar és positiu), sinó que hom podrà aturar de cop les temptacions de sepultar-lo en l’oblit que té una part de la vella Convergència. Mentre el 130 sigui el referent del catalanisme, Marta Pascal s’haurà d’acontentar cobrant una pasterada del Senat i fent cafès de tant en tant amb l’Enric Juliana. Mentre Puigdemont suri, les temptacions de tornar a l’ordre autonòmic de sempre romandran coixes. Excessiu, sovint foll i amb dèficit d’amor, Puigdemont és el capità Ahab que trencarà el gel de tota temptació confortable.

El president no tornarà a Catalunya per recollir la seva acta. Ni puta falta que fa, perquè ens serveix molt més vagant per l’espai sideral. Voteu-lo a Europa (encara que sigui al preu de regalar protagonisme a la pobra socialistota de la Talegón) i us asseguro que hi haurà conseqüències. Una vegada punxat el continent, ens ocuparem de la nostra capital. A pesar del deliri, encara hi ha espais d’esperança.