Entenem la ira dels taxistes barcelonins, uns treballadors públics que durant molts anys han estat sotmesos a la imposició d’un preu de llicència quasi equivalent a la pasta d’un pis a la ciutat. La lluita dels taxistes, primer de tot i abans que res, hauria de ser contra una administració lladregota que ha viscut d’extorquir-los sense pietat i que ha permès al seu torn una revenda de llicències que és una pura i simple especulació fraudulenta. L’enemic del taxi ha estat la gestió estalinista de la cosa pública, no pas Uber ni Cabify, unes empreses que al capdavall han tingut la simple agudesa de trencar un monopoli del transport públic que era igualment inacceptable i fastigós. Si un particular pot i vol oferir el seu automòbil o una flota de cotxes per a transportar homínids allà on s’escaigui, la pensada només pot castrar-se des del més carrincló dels immobilismes.

He usat els serveis de Cabify una sola vegada en tota la meva vida (i va ser en companyia d’un usuari habitual de la plataforma), perquè sempre he tingut els nostres taxistes com a bons professionals que pateixen unes imposicions econòmiques del tot injustes, tacats per una minoria de la professió que exerceix la feina en automòbils pestilents d’una horripilant manca d’higiene. Empro i empraré el servei de taxis malgrat la seva nul·la presència en alguns barris i el fet que molts dels seus treballadors encara no tinguin la delicadesa d’adreçar-se’m en la meva llengua (els nouvinguts, cal remarcar-ho, són una feliç excepció al monolingüisme). Però la seva és i serà una lluita perduda, com la de tot monopoli que maldi per un espai econòmic lliure de competència: si la màfia de les llicències s’acaba, Uber i Cabify són una bona notícia per als taxistes perquè, a major competència, el servei del transport urbà només podrà anar a millor qualitat.

La irrupció de formes de transport alternatives als serveis públics és inevitable i els taxistes farien bé de conviure amb una realitat que és tan fora de controvèrsia com necessària de legislar

Si la ira dels taxistes barcelonins es dirigís contra qui toca, contra l’administració que els està robant i contra els sindicats que no han aconseguit canviar la norma d’aquest greuge, aquesta és una vaga que se’m faria simpàtica. Però no, els taxistes han optat per mantenir formes de violència i de pressió inaudites contra unes empreses d’automòbils que treballen decentment i que –amb ben poc temps– s’han adaptat a les innovacions tecnològiques amb un esperit molt més veloç i intrèpid que els seus companys de viatge. La irrupció de formes de transport alternatives als serveis públics és inevitable i els taxistes farien bé de conviure amb una realitat que és tan fora de controvèrsia com necessària de legislar. Uber i Cabify necessiten regular la seva activitat, només faltaria, i si provoquen que els taxistes s’espavilin (i comencin, per exemple, a mirar-se la programació cultural barcelonina per saber on han de pescar clients de nit), la cosa només anirà a millor.

Tot monopoli és injust, fins i tot si el mouen causes lloables. Els taxistes de la ciutat són a temps de virar la seva ira contra els buròcrates que els han ofegat. Que deixin en pau, si no els molesta, les empreses que els faran millors i més competitius. Uber i Cabify no són l’enemic, són una alternativa: el consumidor, que ja és prou grandet, escollirà allò que més li convingui. No imagino una ciutat sense taxis, i els continuaré aturant amb plaer, però tampoc vull una ciutat on l’activitat econòmica la marquin els sectors i no pas els usuaris. El client escull la ruta, el client escull on vol parar, i el client també ha d’escollir moure’s com li doni la gana.