Resulta tan simptomàtic com llastimós que l’ANC convoqués ahir una manifestació sota el lema “L’autodeterminació no és delicte”, adoptant la clàssica ètica negativa del processisme segons la qual la independència no es pot concebre en tant que dret col·lectiu inalienable, sinó com una forma més de reacció a l’injustíssim escarment judicial de l’enemic. La desfilada a Barcelona podria haver reclamat que l’autodeterminació és avui una causa fonamental per a la supervivència de Catalunya en un món global (fent veure als electors la seva força, no pas excitant-los el trauma i la feblesa) però, dissortadament, l’entitat que presideix Elisenda Paluzie ha optat per l’opció de tota la vida; la xerrameca ploranera segons la qual les lliures aspiracions del poble no haurien de ser penades per les togues. Si el que volies era honrar els presos polítics, Elisenda, la cosa era molt més senzilla: n’hi havia prou dient que sense una Catalunya independent ni els representants públics ni la societat en general gaudirem mai d’un sistema judicial amb garanties.

Continuar amb la brama d’afirmar l’autodeterminació en negatiu només fa servei als partits de l’independentisme autonomista, al·lèrgics de fa mesos al mandat vinculant de l’1-O. De fet, ara que hi ha eleccions a la vista, seria interessant que un dels requisits pels quals hom decantés el vot pels partits independentistes (que aniran al Congreso a continuar engreixant la nòmina) fos saber del cert si pensen aplicar el resultat del referèndum d’autodeterminació; les respostes, com us podeu imaginar, serien d’una creativitat que riu-te'n de qualsevol poesia! Després d’un temps en què l’ANC havia plantat cara als partits per pressionar-los, guanyant-se per primera vegada en la seva història allò que de fet havia estat la seva raó de ser inicial, l’entitat torna de nou a caminar a remolc dels vicis més perversos de la política de partits. Així serà, molt em temo, mentre duri el judici i fins i tot quan arribin les inexorables condemnes: posant al centre els ostatges del règim espanyol, Catalunya anirà a remolc de la repressió estatal contra els reus.

Mentre després del mot autodeterminació hi situem la paraula no, continuarem en aquesta sopa de mediocritat i mitges veritats

Aquesta disposició permetrà tant a Convergència com a Esquerra presentar-se a les eleccions generals no pas com a garants del mandat popular (ja sigui de l’1-O, de la restitució promesa el 21-D, etcètera), sinó com els dics de contenció de l’Espanya més negra o, en el millor dels casos, com uns socis més exigents amb el president Pedro Sánchez. De nou i per enèsima, l’independentisme català es posa com a fita regenerar una Espanya que s’ha fotut ella soleta en el seu guerracivilisme de sempre, i que té la vana pretensió de sobreviure amb la mandanga segons la qual el país veí hi ha molta gent demòcrata i de bé. Així va fer Oriol Junqueras al Suprem, recordant que la Moreneta és “dels espanyols, Estrella d’Orient”. Joaquim Forn va ser més pràctic, perquè va tornar a l’estratègia convergent de tota la vida: recordar als enemics que ell i la seva policia, en el fons, van posar més ganes i operativitat que ningú amb tal d’aturar el referèndum de l’1-O i fer que votés quanta menys gent millor, com així volia Jordi Sànchez.

Mentre després del mot autodeterminació hi situem la paraula no, continuarem en aquesta sopa de mediocritat i mitges veritats. L’autodeterminació és la llibertat, és l’única ruta vers la prosperitat i la supervivència de la nostra vida feliç. La resta, amics meus, meres excuses per sortir a fer una volta per la Gran Via.