D’ençà del discurs del 131 al Teatre Nacional, ha emergit una tensió inquietant que marcarà el futur immediat de la política catalana: mentre el PDeCAT i Esquerra ja negocien obertament amb el PSOE una segona transició a l’autonomia, el president exigeix als ciutadans una espècie d’okupació contínua del carrer. Sota la idea pomposa d’una eterna marxa pels drets de l’home i del ciutadà, amb la correcta intenció d’edificar un pont que s’elevi sobre les misèries dels partits independentistes, Quim Torra pretén traçar una línia directa entre l’oficina presidencial i els CDR. La proposta es tenyeix d’una vaguetat intencionada. Què vol dir tornar al carrer de forma continuada? Què haurà de fer el ciutadà, president? Preparar-se per encerclar les institucions i defensar-les amb el seu cos, com no es va fer després de la pseudodeclaració d’independència? Fer guàrdia a les presons, per si s’escau d’alliberar-ne els presos? Com serà, el nou momentum, Molt Honorable? Caldrà esperar a les condemnes dels presos polítics?

La volguda ambigüitat amaga l’habitual nebulosa verbal de les idees processistes. Ara, si més no, s’absté d’entregar un calendari orientatiu: comptat i debatut, per saltar-te els teus propis terminis i incomplir les teves pròpies lleis, millor no posar-te límits ni votar res de res, adormint l’agenda i deixant sestejar el Parlament. Això ja ho teníem, però ara hi ha un fet addicional gens menor. Si després de l’1-O el sobiranisme tenia legitimitat per ocupar el carrer i defensar les seves institucions, a banda d’una impressionant capacitat de mobilització, l’incompliment de les promeses que incloïa la llei del Referèndum i la llei de Transitorietat han regalat un temps preciós a l’unionisme per tal de muscular presència al territori i voluntat de manifestació i desacomplexament. Ho vaig escriure fa temps i insisteixo; contra l’1-O i el seu poder bestial, ningú no es va atrevir a furtar urnes i fins i tot la policia va fracassar en l’intent de castrar la llibertat d’expressió ciutadana. Però quan l’heroïcitat va de treure llacets grocs d’un espai, tothom s’hi atreveix.

Dit d’una altra forma molt més radical i més pràctica. A qualsevol mostra de musculatura ciutadana del sobiranisme se n’hi pot sumar una altra de tabarnians, amb la seva quota habitual d’elements forassenyats (de gent que s’imposa a hòsties, vaja), i provocar un xoc ciutadà gens menor. L’espanyolisme ja ha demostrat que pot tolerar la violència policial i les plantofades contra un càmera de Telemadrid amb l’idèntic tal-dia-farà-un-any. Però el que ha d’explicar el 131 és si el seu famós momentum passa perquè li tornin a esberlar la closca a una padrina amb el llacet groc i així poder presentar al món un nou àlbum de fotografies de la repressió. El president ho ha de contar, no només pel fet greu que s’aboqui la població a patir dolor físic i sacrificis ossaris, sinó perquè la idea d’ocupar els carrers, paralitzar el país o fins i tot bloquejar-lo sine die és absolutament estèril si l’elit política del país no té una agenda rupturista honesta. La inutilitat de trencar-se la cara per no res ja l’hem viscuda una vegada.

Abocar els ciutadans a un estat de mobilització que pot esdevenir un setge sense una agenda clara, simplement per mantenir la flama del peveter ben calenta, seria un exemple de gran irresponsabilitat. Això, traduït a l’entorn mediàtic, es veu perfectament en el gaudi que la majoria dels mitjans han experimentat amb la picabaralla entre Albert Rivera i Lídia Heredia, una tensió mediàtica que ha dissimulat la reaparició (i fins i tot el ressorgiment) d’opinadors de la tercera via a la televisió pública catalana, on Jordi Amat, futurible director de La Vanguardia, sembla haver esdevingut l’analista més ponderat del procés. Fomentar l’aparent confrontació amb Rivera mentre trufes els mitjans catalans de federalistes és un experiment que pot colar. El problema és quan vols aplicar el teu Quimicefa Torra al carrer, amb la consegüent possibilitat que l’experiment acabi a plantofades, i tot per res. Abans que ma mare torni a patir per si li esberlen la cara a l’Eixample, president, valdria la pena que ens expliquis per què hem de tornar al carrer.