Borrell està en boca de tots aquests dies. Per les seves formes i per la seva falta d'altura política i ètica com a ministre. Concretament, com a ministre d'Exteriors, que és una figura que sol respondre a algú que a més d'un bagatge cultural i lingüístic ha de tenir un gran domini de la diplomàcia i saber estar. Sobretot perquè se suposa que ha de representar l'Estat davant del món, i alhora, ha de saber fer sentir còmodes els qui ens visitin. Per a això, ha de tenir empatia i saber entendre les diferents realitats, contextos i els punts sensibles de cada actor amb qui hagi d'interactuar.

Tot això se suposa que Borrell ho tenia. Una persona a qui sempre vam atribuir intel·ligència, tolerància i capacitat d'anàlisi com a ningú altre, està demostrant-nos, sobretot des de fa una mica més d'un any, que tenia un costat ocult. Una cara que molts, que l'admiràvem com a referent de l'esquerra, mirem horroritzats amb sorpresa i tristesa a parts iguals. El que ve sent una decepció.

Les coses sempre es veuen diferents si un les mira des de Madrid o des de Barcelona. I sens dubte, des de la capital del Regne d'Espanya, Borrell sempre ha tingut una imatge gairebé immaculada, la de la sempre víctima de les clavegueres del PSOE. Per això molts el vèiem com a algú valedor de la secretaria general, capaç d'haver liderat un projecte de manera integradora, progressista i que podria haver salvat el PSOE de la seva deriva cap aquest viatge al centre que mai no acaba. Però ens equivocàvem. Tots tenim les nostres debilitats i la de Borrell, sens dubte, és la seva terra, Catalunya.

Allà fa temps que els seus propis correligionaris socialistes el miraven de reüll. Des de Madrid se'l va acollir amb els braços oberts pensant que s'havia aconseguit un tresor, arrabassat als germans del PSC. Fins i tot Sánchez va decidir comptar amb ell per encapçalar la difícil tasca de netejar la imatge d'Espanya mar enllà, de nord a sud i d'est a oest del globus. I no era casual que l'actual president elegís un català, perquè tots veiessin que un ho podia ser mentre s'enfundava el vestit d'home d'Estat. O sigui, dit d'una altra manera: un català situat del costat del nacionalisme espanyol i molt espanyol. Què podia sortir malament?

No està sent de cap ajuda a la causa de l'entesa, dels ponts de diàleg, de la concòrdia i la convivència

Doncs tot. Tot podia sortir malament. Perquè el que Borrell ha mostrat, sobretot per als qui desconeixíem aquesta faceta, és la seva capacitat més sorprenent de fer bullying, de comportar-se com si fos un autèntic abusador. L'actitud tan provocadora, arribant a riure's d'Oriol Junqueras durant un míting en campanya electoral, és una bona mostra de la profunditat moral de qui en altre temps va ser referent dels valors de l'esquerra socialista. La falta d'empatia que no encaixa amb principis de fraternitat i solidaritat que se suposa que un socialista hauria de defensar. L'absoluta inexistència de la més mínima escletxa d'afecte o subtilesa per als seus germans de sang, els catalans.

Quan vam veure el que desconeixíem d'en Pepe, alguns ja ens vam adonar que aquest ministeri seria la seva tomba (política). I de moment, en menys de sis mesos, ja hem pogut comprovar que totes les oportunitats per trampejar, escalfar l'ambient i generar més tensió de l'existent les ha aprofitat de manera excel·lent. La seva estratègia és digna de ser aplaudida, això sí, per la dreta. No està sent de cap ajuda a la causa de l'entesa, dels ponts de diàleg, de la concòrdia i la convivència. I això, venint d'algú que hauria de tenir un afecte especial per la terra que el va veure néixer, fa encara més incomprensible l'animadversió que sembla professar envers Catalunya.

Dies comptats per a aquest déu amb peus de fang que podria haver quedat per al record d'una gran majoria com un polític de referència i passarà a la història com algú que no ha sabut superar les seves fòbies, i ha arrossegat amb elles un govern.