La rapidesa amb què ens arriba la "presumpta informació" d'actualitat no permet que siguem capaços d'analitzar amb una mica de perspectiva el que passa realment a Espanya. Tot està esclatant i és molt probable que es tracti d'una detonació controlada. Encara que sembli caos.

S'acaben de complir els cent primers dies del govern de Pedro Sánchez. Poc més de tres mesos, a més d'estiu, en què ja hi ha hagut dues dimissions per part de membres del govern espanyol, una crisi d'ajuda humanitària, contradiccions respecte a la venda d'armes a l'Aràbia Saudita, passos cap endavant i cap enrere en l'exhumació del dictador Franco, tensions en l'exèrcit i augment de repressió.

Una oposició absolutament descontrolada s'ha agafat sorprenentment a les proclames de la dreta més rància i passada i ens ha mostrat les vergonyes de l'Espanya franquista que ja donàvem per enterrada. I és que sembla que no només seran les restes del dictador, el que exhumarem aquí.

Una oposició descontrolada s'ha agafat a les proclames de la dreta més rància i ens ha mostrat les vergonyes de l'Espanya franquista que ja donàvem per enterrada

I hem de fer esforços per saber el que passa, perquè no se'ns explica tot. Un exemple: aquesta setmana començava amb la mostra de força del poble sobiranista català omplint l'avinguda Diagonal de Barcelona. Si fa no fa un milió i mig de persones es van concentrar l'11 de setembre per celebrar el dia nacional de Catalunya, després d'un estiu en què, per activa i per passiva, s'ha pretès criminalitzar l'ús de llaços grocs com a símbol de protesta social contra la situació dels presos polítics i exiliats catalans. No hi havia més bona resposta que la mostra evident de l'actitud pacífica de la societat catalana que reivindica el seu dret a poder participar en un referèndum. Malgrat la importància que té aquesta notícia, ben poca cosa es va veure als mitjans espanyols sobre la concentració massiva, festiva i pacífica. No s'ha dit res del civisme ni de la capacitat de convocatòria de la sobirania catalana. No interessa. I va ser així com aquella mateixa nit, àvids d'una notícia més bona per donar als ciutadans espanyols, es van parar les rotatives per omplir les portades de dimecres amb la dimissió de la ministra de sanitat a conseqüència de l'escàndol del màster que, segons sembla, no va fer.

Sembla que ara ens volem homologar amb les democràcies europees mostrant al món que també es dimiteix per copiar en una tesi doctoral. Heu dit algun cop que els polítics d'Europa són molt més decents perquè dimiteixen quan els enxampen copiant a les seves tesis doctorals mentre que a Espanya no dimiteix ningú?

El problema és quedar-se, com sempre, mirant la superfície; l'arrel està podrida. El sistema universitari espanyol pateix problemes que, fins ara, ningú no ha abordat. Segons alguns experts, més d'un 50% de les tesis doctorals fetes els últims anys a Espanya, i que han obtingut qualificacions positives dels seus respectius tribunals, no haurien obtingut l'aprovat en tribunals internacionals. La universitat espanyola ha acabat sucumbint al sistema de les xarxes clientelars que ho taquen tot en aquesta pell de brau. Una societat més preocupada de l'opinió que de l'ésser avui s'esfondra i mostra al món totes les seves vergonyes.

Poca cosa es va veure als mitjans espanyols sobre la concentració massiva, festiva i pacífica de la Diada. No s'ha dit res del civisme ni de la capacitat de convocatòria. No interessa

Ara que els líders dels principals partits polítics estan sota la sospita d'haver pogut fer trampes per obtenir els seus títols universitaris (Pablo Casado ha hagut de donar explicacions davant de la justícia; Albert Rivera té un currículum que es transforma constantment, en què apareixen i desapareixen títols; Pedro Sánchez s'ha vist forçat a fer pública una tesi que probablement no passaria els requisits mínims d'un tribunal de qualsevol universitat de prestigi internacional) ens tenen a tots pendents dels seus cursos, els seus currículums, mentre tot s'ensorra.

Es parla poc del fet que un actor de prestigi reconegut com Willy Toledo hagi acabat en un calabós. La raó: haver-se expressat en llibertat. Les seves manifestacions sobre Déu l'han assegut davant d'un jutge. El 2018 la Inquisició continua. Ara no en diem Santa perquè cal dissimular: ja se sap que som una democràcia homologada. Un país on l'associació d'advocats cristians està més pendent del que diem els ateus per censurar-nos que dels casos de pederàstia.

Franquisme, Inquisició i títols que s'obtenen per poder. Benvinguts a l'edat mitjana.