Com si es tractés d'una ressaca, l'independentisme català s'aixeca amb mal de cap, marejat, confós i atordit. El país de potes enlaire, com si després d'una festa de descontrol ningú no sabés explicar què ha succeït: uns es desperten al costat d'altres, barrejats, i comencen a descobrir-se alguns affaires entre bambolines.

Ja s'havia vist la deriva d'ERC que, durant mesos, es negava a la unitat. Parlaven d'"unitat estratègica" però això, en realitat, no quedava gaire clar. A l'hora de la veritat, significava una cosa semblant a donar-li canya als exconvergentes, però dissimulant. I després ja, en campanya, sense dissimular. I molta gent es quedava paralitzada, mirant el panorama que s'estava gestant en comprovar que allò de l'1 d'octubre semblava més aviat un record, una cosa que ja no se sabia si s'havia somiat o havia estat real...

Els resultats electorals van suposar quedar descol·locats de nou, i això no s'entenia. Primer les generals, i després les locals i les europees. Els resultats donaven alegries i bastons a parts iguals. I molta gent votava sense tenir realment clar què estava passant, molesta per no poder introduir una papereta que signifiqués el que feia mesos s'havia acordat: entre dirigents, associacions civils i ciutadania. I a poc a poc es continua obrint l'esquerda on els costats del terreny se separen cada cop més. Poc espai per a la unitat d'acció. Ni per a cap altra cosa.

Els partits polítics i el poder són com aquell amic que saps que, quan agafa una copa, no pot parar, es transforma i ja no recorda ni qui és

Aquesta setmana Riera ja aclaria la incògnita de la CUP. No és moment per a autodeterminació, deia. Les seves paraules arribaven cap a les dotze, quan la festa ja ha arribat al punt àlgid, i entre la música i les copes, la gent ho sent, però no del tot bé. La CUP també plantejava una anàlisi que contribuïa a refredar els ànims.

El colofó el posa el pacte a la Diputació de Barcelona entre JuntsxCat i PSC. Els d'ERC es mostren molt molestos, indignats, indignadíssims. Com si no haguessin tingut res a veure en la decisió de no presentar una llista unitària a tot arreu, que hagués aconseguit plantar cara als qui van retallar a cop de 155 els drets de tots. Almenys hi hauria pogut haver una estratègia que servís per fer força des de Catalunya, com un poblat gal, sobretot de cara a poder negociar amb el govern de l'Estat. Res, ni això. Tots dividits, a mastegots, i a sobre ficant-se al llit amb l'enemic quan la festa s'excedeix.

La situació no és gens il·lusionant. No almenys des de la perspectiva política. I és que els partits polítics i el poder són com aquest amic que saps que, quan agafa una copa, no pot parar, es transforma i ja no recorda ni qui és.

Segons la meva humil opinió, la sobirania, l'autodeterminació precisament reivindiquen i exigeixen posar en marxa mecanismes que permetin que les persones prenguin decisions i les compleixin; que les persones exerceixin un control implacable de la seva autogestió; que participin de manera cooperativa en la gestió de l'interès comú. Sense professionals de l'assumpte. O sigui, sense polítics professionals que aniran de liana en liana fins a ocupar les seves butaques. No han d'esforçar-se gaire per trobar-los: són aquells que fa tant temps que ocupen llocs oficials que ja no saben el que significa ser un ciutadà sense privilegis. I la seva batalla ara és una altra: senzillament mantenir-los.

Dependrà de la població organitzada (i d'això a Catalunya saben molt) recuperar la pulsió i recuperar-se ràpid d'aquesta ressaca.