Quan Donald Trump va guanyar contra pronòstic les eleccions als Estats Units, el seu cap d’estratègia, Steve Bannon, va dir, davant l’orfandat de lideratge dels demòcrates, que “l’oposició són els mitjans”. Sol passar que l’absència de lideratge genera alternatives polítiques impròpies. Ara mateix, a Espanya, la dreta es troba dividida i abstreta en batalles internes que no sembla que hagin de propiciar a curt termini un lideratge indiscutible, així que ha deixat encarregada la feina d’oposició política al nou govern de Pedro Sánchez... als jutges.

Que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena pretengui la suspensió de diputats electes del Parlament de Catalunya, tergiversant la llei i el seu esperit d’una manera barroera, just l’endemà que el president del govern espanyol es comprometés a cercar solucions polítiques al conflicte polític que enfronta Catalunya i Espanya, és tota una declaració d’intencions. Els jutges reivindiquen i exerceixen el seu poder com si tinguessin una legitimitat superior que no se sap d’on ve. I Llarena no està sol.

Quan el passat mes d’abril el rei Felip VI va presidir a Barcelona l’entrega de despatxos als nous jutges que s’havien format a l’Escola Judicial de Vallvidrera, cap representant de les institucions catalanes va ser convidat. S’ho van fer tots sols per fer una demostració de poder autònom avalat per la Corona. L’acte va consistir en un homenatge al jutge del Tribunal Suprem que portava a terme la insòlita instrucció del sumari contra els líders independentistes. Les imatges de l’akelarre parlen per si soles. Els jutges amb Llarena, Llarena amb els jutges, i tots avalats pel Rei. Era una altra versió de l'a por ellos, molt més preocupant i no només per als catalans.

Certament no tots els jutges espanyols pensen igual, ni tots són d’extrema dreta, però mentre Mariano Rajoy va ser al govern, governar, el que se’n diu governar, no va governar gaire, però per organitzar l’Estat d’acord amb els interessos i les necessitats dels sectors més conservadors de la societat que li donaven suport no va perdre gaire el temps. De fet va començar molt abans desestabilitzant el Tribunal Constitucional quan l’Estatut i no va parar fins a recuperar la majoria i col·locar-hi un militant del partit al capdavant com Francisco Pérez de los Cobos. Després, encara amb Zapatero al govern, el PP va bloquejar nomenaments fins que l’ingenu president socialista va accedir-hi amb el nom de Carlos Dívar. Des de llavors, el Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial han estat presidits per magistrats conservadors. Fins i tot, l’actual, Carlos Lesmes, va fer els mèrits treballant per als governs de José María Aznar.

Tenint en compte els processos que aguaitaven el Partit Popular per la multitud de casos de corrupció que l’afectaven, María Dolores de Cospedal va promocionar la magistrada Concepción Espejel per a la Sala Penal de l’Audiència Nacional, malgrat nombroses recusacions pel seu inequívoc compromís polític. Espejel no va defraudar els seus correligionaris. No va poder evitar ser apartada del cas Gürtel, però va intervenir per modificar la composició del Tribunal que estava previst que jutjaria el cas de la Caixa B del PP. Va deixar a fora els dos jutges que van gosar fer seure Mariano Rajoy al banc dels testimonis durant el judici del cas Gürtel.

Des del temps del tripartit a Catalunya i del suport d’Esquerra Republicana als governs de Zapatero, el PP ha volgut provocar el conflicte amb Catalunya perquè era la manera de dividir els socialistes, sobretot a Catalunya on el PSOE treia l’avantatge sobre el PP que li donava la majoria a Espanya. Tornem a ser allà mateix. Pedro Sánchez no és sobiranista, ni autonomista, però sap que el conflicte amb Catalunya beneficia la dreta i perjudica l’esquerra. Per això la dreta vol atiar el conflicte i el braç armat de la dreta ara són els jutges desplegats durant el mandat del PP. El president espanyol voldrà desactivar el conflicte, però els jutges no estan disposats a permetre-ho. Tothom sap que Sánchez se’n sortirà amb Catalunya o no se’n sortirà i per sortir-se’n no té més remei que identificar els adversaris i actuar en conseqüència. Això vol dir desarticular el lobby judicial de la dreta, la qual cosa requereix coratge i audàcia. I no li sobra temps.