No es pot fer una truita sense trencar ous, avisa la vella dita. No es pot anar cap a la independència sense unes quantes inhabilitacions, podria advertir una versió actualitzada per la Fiscalia General de l'Estat. I si no, que ho preguntin a Francesc Homs. La seva visceral reacció en les xarxes socials davant del cessament fulminant de Jordi Baiget, el conseller que temia pel seu patrimoni, ha posat veu a un sentiment que probablement desassossega no pocs quadres i votants de l'antiga Convergència.

Més que cansats, semblen farts d'una dinàmica on ERC posa el llistó de la sobirania però qui ha de saltar-lo, i se sol deixar les dents en l'intent, és el PDeCAT. Les inhabilitacions i les sentències condemnatòries se les emporten Artur Mas i els seus consellers, mentre que Junqueras i els seus imparteixen lliçons i recullen més milers de vots a cada enquesta; uns es mengen la truita mentre que als altres només se'ls trenquen els ous.

No es pot entendre què està passant a Catalunya sense tenir en compte la tensió electoral entre els dos socis principals de Junts pel Sí. Ambdós competeixen per ocupar un espai nacionalista finit i ambdós saben que la qüestió de firmar o no les normes i documents que emparin el referèndum definirà qui pot o no competir en unes hipotètiques eleccions a curt termini. ERC no vol perdre l'avantatge que ara mateix li donen tots els sondejos i el PDeCAT fia tota la seva estratègia a forçar que el seu soci comenci a compartir els costos de les decisions, no únicament els beneficis. En els anuncis sense firmes i les firmes anunciades hi ha molt d'estratègia processal, però també bastant de mútua desconfiança.

Els càlculs electorals sempre resulten entretinguts i funcionen molt bé com a tema de conversa, però poques vegades serveixen d'eina per gestionar un problema polític

Tampoc no s'entén bé l'estratègia del govern central sense tenir clar que Mariano Rajoy està convençut que, precisament, aquesta competència entre Demòcrates i Republicans condueix inexorablement a un avenç electoral i acabarà, abans o després, per desactivar el mateix procés. Només cal esperar, no perdre la paciència i rendibilitzar electoralment fora de Catalunya tot el que succeeixi a Catalunya

Els càlculs electorals sempre resulten entretinguts i funcionen molt bé com a tema de conversa, però poques vegades serveixen d'eina per gestionar un problema polític perquè es discuteix qui guanya o qui perd, no com afrontar-lo. La lògica competitiva sol portar a deixar les coses com estan mentre resulti electoralment rendible.

Les dades acostumen a ser tossudes com la realitat. Vuit de cada deu catalans vol votar en un referèndum i quatre de cada deu volen marxar. Això no es resol amb unes altres eleccions. Només es guanya temps fins a les següents i tornada a començar.