En aquesta realitat fake on tot es redueix a blanc i negre, bons i dolents, uns i zeros, dels meus i dels altres, Veneçuela no podia ser una excepció; especialment si tenim en compte els recursos naturals que formen part del seu patrimoni i les gegantines possibilitats de fer bons negocis que oferiria amb el govern "adequat". Tot es redueix matusserament i interessadament a una qüestió de demòcrates contra tirans, herois contra brivalls, revolucionaris contra reaccionaris. Qualsevol que pretengui introduir, encara que sigui un lleuger matís, per advertir de la complexitat de l'escenari o les dificultats de les solucions, automàticament cau assenyalat com a tebi, equidistant o còmplice.

Ni Nicolás Maduro encarna el terrible dictador que se'ns pretén presentar, ni l'oposició i la seva multitud de líders, portaveus i representants plenipotenciaris agrupa l'esquadra de campions de la democràcia que es pinta, tampoc Juan Guaidó. Molt menys estem en condicions de determinar què vol realment "el poble veneçolà", del qual tots parlen i a qui tots afirmen representar en règim d'exclusivitat mentre permet que es dessagni als carrers.

Seria més correcte dir que Maduro i el seu govern han anat degenerant en un règim autoritari, que no ha sabut respondre més que amb bravates a l'evident assetjament internacional per terra, mar i aire amb la intel·ligència i habilitat que tantes vegades va acreditar el seu antecessor, Hugo Chávez. Igualment sembla clar que, lluny d'emprendre les reformes econòmiques i socials que el país necessitava, només ha sabut descapitalitzar una economia en crisi ferotge, per dependre críticament d'un petroli que cada dia valdrà menys en un món que ha après a extreure'l d'altres pous i canvia de model energètic. No és possible el chavisme sense Chávez. Ignorar aquesta evidència ha estat sens dubte el seu error més important. No es pot governar contra la meitat de la teva societat, no en una democràcia.

Veneçuela s'ha convertit en una altra joguina trencada per aquesta miserable política local que ens ha tocat patir

També seria més exacte afirmar que, per a l'anomenada oposició, tot el que no passi per fer fora Maduro no és democràtic i tot el que no acabi amb un govern de l'oposició no serà una democràcia. Tenen raó en denunciar les evidents retallades democràtiques imposades per Maduro per mantenir-se en la presidència. Però també haurien d'assumir la responsabilitat per intentar fer-lo caure per qualsevol mitjà necessari, legal o il·legal. Només l'oposició és responsable de les seves divisions, de les seves traïcions mútues i de la seva evident connexió amb els mateixos interessos i grups que van depredar durant dècades la riquesa de Veneçuela, sense repartir més que engrunes amb la immensa majoria d'una població condemnada a la misèria, l'analfabetisme i la violència.

Lluny de reconèixer aquesta complexitat i assumir el paper mediador que només la comunitat internacional pot desenvolupar, des de la UE als EUA i des de Rússia a la Xina, han preferit o sortir del mig, o prendre posicions a un costat o a un altre, bé per continuar mantenint les seves posicions estratègiques al país, bé per recuperar les perdudes amb l'arribada de Chávez al poder. Particularment sagnant resulta el cas d'Espanya. Lluny d'actuar com aquest mediador que hauria de ser, encara que només fos per proximitat i empatia, Veneçuela s'ha convertit en una altra joguina trencada per aquesta miserable política local que ens ha tocat patir.

Que tot sembli estar a l'espera del que facin els militars resulta el millor indicador de la "qualitat democràtica" del cop personalitzat per Guaidó. Veneçuela aporta una altra evidència, una altra més, a la llarga sèrie de casos que demostren dècada rere dècada que, quan les societats es divideixen i polaritzen fins al límit, fragmentar-les encara més traçant noves línies ―legal o il·legal, constitucional o anticonstitucional, pro-EUA o pro-Rússia...― per concedir la raó a un o a d'altres només agreuja el problema i complica la solució. En democràcia no tot s'arregla votant, encara que es voti moltes vegades. Votar no resol les divisions, només les gestiona. Cosa impossible sense negociar i comprometre abans el respecte unes regles de decisió i unes institucions comunes; llavors tindrà sentit votar.