Dues setmanes de judici. Ja hem pogut verificar que en el Tribunal Suprem encara cavalquen entre el segle XX i el segle XXI. Entenen més o menys bé el tema de l'streaming i les exigències del ritme audiovisual. Però els costa arribar al concepte de "traducció simultània" o entendre que parlar la teva llengua no és una qüestió sentimental, és un dret. Ja tenim fins i tot convocades unes eleccions que, sorprenentment, han provocat que a la vista oral se li imposi un ritme més propi de la cabina dels germans Marx. Un precedent que molts han aplaudit com si fos el més normal de món que, en un judici penal on els acusats es juguen dècades de presó, pesin més les consideracions d'oportunitat política que l'obligació irrenunciable de protegir el dret a defensa i les garanties processals que el custodien.

Però, sens dubte, el més sorprenent després d'aquestes dues setmanes de tranquil·litat penal és que ja han testificat la gran majoria dels acusats i la notícia no està en les seves flagrants contradiccions, tampoc en els seus problemes per explicar de manera convincent les rotundes proves aportades per l'acusació. La notícia és la feblesa i la frivolitat del cas presentat per la fiscalia i tan ardentment defensat en l'arrencada de la vista.

A moments de pur realisme màgic com preguntar-li a Jordi Turull si era soci d'Òmniun Cultural, els han succeït instants d'absolut desconcert on o el representant del ministeri fiscal es perdia en les seves notes, o no entenia la seva lletra, o havia de sortir el president Marchena a auxiliar-lo per preguntar-li què volia preguntar exactament o aclarir-li que, per molt que repreguntés, l'acusat no acabaria dient el que buscava. Entre moments de glòria d'aquesta mena, hores i més hores de preguntes i interrogatoris basats en titulars de premsa, declaracions a ràdios i imatges de televisions. El que està presentant la fiscalia no és una acusació penal, s'assembla més a una tertúlia mediàtica on es pretén enxampar l'oponent a cop d'hemeroteca.

La fiscalia no es reserva, tampoc no s'equivoca de tàctica interrogatòria. Simplement, no té cas

Hi ha hagut tants moments on la cara de sorpresa i resignació del president del tribunal ho deia tot, que un perd el compte. Els seguidors més fidels de la teoria del cop i la rebel·lió es consolen teoritzant que es tracta d'una estratègia. Conscients que els acusats ho negarien tot, han preferit guardar les seves contundents proves i evidències per a les declaracions dels testimonis. Pot ser. Però resultaria una estratègia penal tan innovadora com única al món. A la resta del planeta l'acusació utilitza totes les proves que té per desmuntar els acusats quan testifiquen, no per sorprendre els testimonis.

D'altres apunten que, conscients de la debilitat del cas, van preparant el terreny per canviar la qualificació penal al final de la vista oral. Una cosa que resultaria tan sorprenent com impròpia del ministeri públic. Demanar el primer dia una condemna que sap que no pot demostrar resulta del tot incompatible amb la seva obligació de defensar la llei, la justícia i l'interès general.

L'explicació pot ser que sigui molt més senzilla. La fiscalia no es reserva, tampoc no s'equivoca de tàctica interrogatòria. Simplement, no té cas. La fiscalia s'embolica perquè no té manera de provar l'existència d'un alçament coordinat i violent per subvertir l'ordre constitucional i proclamar la independència i surt a veure què pesca, a veure si hi ha sort i sona la flauta o els acusats s'immolen per error o per gust. No interroga a fons perquè emergirien les seves pròpies contradiccions, no les dels acusats, i no els acorrala amb proves perquè no les té. Així de cru.