Com a algú que creu fermament en la noblesa de la política i la concep com un debat d'idees, vull donar les gràcies públicament a Oriol Junqueras per l'impressionant exemple d'integritat moral i política que ens està donant, jugant-se ni més ni menys que 25 anys de presó, i en aquest moment, quan la penúria d'integritat política torna precioses i imprescindibles excepcions com la seva.

Després d'una setmana, una altra més, on la política espanyola no ha desaprofitat ni una sola oportunitat de demostrar que, com va dir Groucho Marx, l'home és l'animal que, partint del més absolut no-res, ha aconseguit assolir les més altes cotes de la misèria, és de justícia reconèixer al líder d'ERC haver demostrat que encara queden polítics disposats a assumir el cost de defensar les seves idees, preparats per afrontar la seva responsabilitat sense una sola paraula d'odi o de retret cap als seus inquisidors.

La comparació de la generositat ètica i moral de Junqueras amb la miserable malvolença dels tuits on Albert Rivera o Pablo Casado s'alegraven amb acarnissament de l'arrencada del judici als seus rivals polítics resulta simplement devastadora, en l'àmbit polític i en el personal. Els càlculs d'uns i d'altres sobre si havia o no d'acceptar les preguntes del fiscal sonen a marcianada davant de l'evidència d'un testimoni que ha resultat demolidor en el terreny polític, però també en el jurídic. Es podrà condemnar per rebel·lió a Oriol Junqueras. Però ningú amb una mínima decència moral i intel·lectual no acceptarà que se'l pugui condemnar per haver utilitzat o incitat la violència. Junqueras ha parlat per a la història, no per a les gasetilles del moment. I ja sabem com de malament tracta la història això que anomenen "judicis d'estat".

Admiro sense condicions la integritat del testimoni de Junqueras davant del Suprem, la fermesa respecte a les seves conviccions, l'enteresa amb què assumeix la responsabilitat pels seus actes i es disposa a pagar el preu de defensar allò en què creu

Discrepo en moltes coses d'Oriol Junqueras, crec que ell i la seva formació han comès errors polítics i estratègics de primera magnitud. Des de forçar que Carles Puigdemont no convoqués eleccions, a tombar ara els pressupostos de Pedro Sánchez. De vegades els ha guiat l'avarícia electoral, d'altres els ha enganyat l'excés de tacticisme. Però admiro sense condicions la integritat del seu testimoni davant de la sala penal del Suprem, la fermesa respecte a les seves conviccions, l'enteresa amb què assumeix la responsabilitat pels seus actes i es disposa a pagar el preu de defensar allò en què creu, fins a les últimes conseqüències.

En aquests temps on la dreta ha acreditat que, com alguns ens temíem, Mariano Rajoy va ser el seu últim líder amb sentit d'estat i que ara cavalca desbocada en mans d'oportunistes i mamarratxos intel·lectuals com Santiago Abascal o Ortega Smith; mentre l'esquerra sembla debatre's entre la cursileria feta servir pel president Sánchez per cridar a sometent el 28 d'abril i el pànic aterridor a desafiar ni tan sols mínimament el marc i el relat polític imposat per la visió més reaccionària d'Espanya, resulta esperançador escoltar algú defensar el mateix que pensa qui firma aquestes línies: que es tracta d'un problema de tots i que a tots ens concerneix trobar una solució que ens permeti continuar compartint un espai comú. I que ho faci, a més, amb dignitat i convicció davant d'un tribunal que pot enviar-lo a la presó els millors anys de la seva vida; que sempre serà molt pitjor que guanyar o perdre unes eleccions. Gràcies.