En l'última edició de Fitur, a Madrid, es feia una fotografia cridada a ser històrica encara que no ho semblés en aquell moment. Hi posen amb somriure de triomfadors el llavors president del govern d'Espanya, Mariano Rajoy, amb els pressupostos encarrilats i convençut que podria acabar la legislatura, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, estrella emergent a les travesses successòries del Partit Popular, i el Rey del cachopo, Cesar Román, emprenedor d'èxit i franquiciador compulsiu d'una marca que havia fet l'arrebossat asturià el seu emblema. Res ni ningú semblava poder interposar-se en el seu camí. Era l'Espanya del cachopo sortint ambiciosa de la crisi en tota la seva esplendor.

Avui, tot just uns mesos després, Mariano Rajoy ja no és president i passa els seus dies com un parsimoniós registrador de la propietat a Madrid, segurament contemplant divertit com, cada dia, són més els qui descobreixen que ell no era el problema i que, de fet, la dreta espanyola és el problema. Cristina Cifuentes es fa selfies turístiques fugint de si mateixa per mig Europa, mentre un dia demana el reingrés com a funcionària o l'endemà especula amb un fitxatge empresarial internacional. Al Rey del cachopo l'acaben de detenir a Saragossa, sospitós de l'assassinat i esquarterament de la seva xicota; ja no és un emprenedor inspirador sinó un exfalangista amb un llarg historial d'enganys i estafes a la seva esquena.

Els pressupostos de Rajoy són l'únic element inalterable en aquesta Espanya del cachopo on les aparences enganyen i quan menys t'ho esperes, qui menys t'ho esperes, et traeix

Ja cap d'ells no és on era i, per a molts, aquella imatge a Fitur s'ha convertit en una metàfora de la volatilitat i la velocitat que presideix la vida pública a l'Espanya del cachopo, on ni és or tot el que resplendeix, ni moltes coses són el que semblen.

A mi, d'altra banda, em crida més l'atenció l'única cosa que encara segueix al seu lloc des d'aquella instantània: els pressupostos de Rajoy, convertits en l'únic element inalterable en aquesta Espanya del cachopo on les aparences enganyen i quan menys t'ho esperes, qui menys t'ho esperes, et traeix.

Gràcies a aquests pressupostos governa avui Pedro Sánchez i gràcies a ells podrà continuar governant amb un executiu que no pot aprovar els seus propis comptes per al 2019 però sí anunciar la fi del dièsel i la gasolina per al 2050. Gràcies a aquests pressupostos el poderós estat espanyol pot continuar funcionant, mentre trontolla coaccionat per aquesta preqüela del Torrente de Santiago Segura que encarna el comissari Villarejo. Gràcies a aquests pressupostos la política pot aturar-se perquè hi ha eleccions a Andalusia i la dreta ha de decidir qui es posa primer i l'esquerra si està en condicions de guanyar-ne unes de generals. Els últims pressupostos de Rajoy s'han convertit en el factor estabilitzador més important de la política espanyola, el veritable aliment de l'Espanya del cachopo; vet aquí la paradoxa més important d'aquella entranyable fotografia a Fitur.