Dues setmanes després dels terribles atemptats de Barcelona i Cambrils ja podem certificar oficialment una cosa que molts intuíem. En general, sobra gent que el seu principal interès sembla ser que ens barallem amb nosaltres mateixos o entre nosaltres i no amb qui ens amenaça. Sembla que haguéssim dedicat més temps a combatre'ns entre nosaltres que a aprendre dels nostres errors i combatre millor l'amenaça terrorista. A tots ens vindria bé utilitzar una mica més el cap.

Hi ha hagut i hi ha massa gent, mitjans de comunicació i responsables polítics més obsessionats amb posar sota sospita tot el que fan, diuen o fins i tot imaginen les autoritats i institucions catalanes, que en preguntar-se amb honestedat què ha fallat i què podem fer millor. Si algú creu realment que un crim on han mort setze persones pot presentar-se com a exemple d'eficàcia i eficiència en la gestió, hauria de revisar els seus conceptes d'ambdues i, de passada, les seves escales ètiques i morals. Només una inconfessable estratègia partidista pot explicar que els mateixos que van rebre els mateixos avisos i alertes que els Mossos, des de la Policia a la Guàrdia Civil i al CNI passant pel ministre Juan Ignacio Zoido, guardin ara silenci deixant que siguin els policies catalans que es cremin i hagin de donar explicacions en solitari.

La contundent i ràpida actuació dels Mossos no hauria de portar a ignorar que es van cometre errors i avaluar com superar-los

Responsables i institucions catalanes han degut o han volgut dedicar massa temps a defensar-se de tals sospites, que a interrogar-se amb honestedat sobre què ha funcionat malament i com es pot millorar. La contundent i ràpida actuació dels Mossos no hauria de portar a ignorar que es van cometre errors i avaluar com superar-los. El paper d'un cap d'una policia no és comportar-se com un trol i assenyalar en públic els periodistes que no li agraden. És un funcionari públic. Forma part del seu deure donar explicacions i fa molt bé de defensar-se del que consideri males informacions, però no llançant acusacions i insinuacions personals que ni pot provar.

Ni protocols d'actuació clars, ni regles de compromís prefixades, ni assumpció o gestió clara de responsabilitats

Durant mesos una cèl·lula terrorista amb més de deu membres actius es mou per tota Catalunya i per mig Europa mantenint reunions, rebent instrucció, ocupant xalets, comprant més de 500 quilos d'acetona o acumulant més de dues-centes bombones de gas i l'únic que sabem és que els diferents organismes que ho haurien d'haver detectat s'ocultaven informació, o es creuaven notetes i correus com si fossin adolescents a classe en l'institut i la culpa fos d'aquell a qui agafés el professor passant-la. Ni protocols d'actuació clars, ni regles de compromís prefixades, ni assumpció o gestió clara de responsabilitats. Només un confús embolic de sigles i organitzacions més ocupades a treure's de sobre responsabilitats que d'assumir-les i gestionar-les.

Dues setmanes després dels atemptats encara estic esperant una roda de premsa d'algun responsable on no es tregui pit i es vantin de com de bé ho fan tot, com d'eficaços que han estat, o com de ràpid i bé que s'han coordinat. Ni una mínima dosi d'autocrítica per part de ningú. Si algú s'ha equivocat o ho ha fet malament, ha estat un altre, és l'únic que sentim. Ni tan sols no hem pogut veure encara la mínima humilitat per reconèixer que, ni la informació va fluir com devia, ni es va gestionar amb la intel·ligència que es presumia i s'esperava; i el pitjor és que sembla que no aprenen.