La por sempre ha estat una arma de domini, sobretot per part de gent incapaç d'inspirar respecte. Mario Bunge

 

No sabem com es deu haver llevat el jutge Marchena, ni quin tracte donarà a testimonis i lletrats. Pot fer prevaldre fingides maneres versallesques o es pot decantar, com ha fet les darreres setmanes, pel cantó estret de l’embut. I fer-ho de manera tan barroera com el 15 de maig, quan el Consell de l’Advocacia Catalana va sortir en defensa de Benet Salellas, Marina Roig i Alex Solà. Els membres del tribunal, per unanimitat, havien qualificat el comportament de testimonis i advocats de la defensa d’”intolerable”, i titllaven de provocació el seu capteniment, en els límits, deien, del codi deontològic. El Consell de l’Advocacia Catalana va considerar la desqualificació com una manca d’equanimitat del Tribunal, una pressió evident contra el legítim dret de defensa, i va manifestar el seu ple suport i solidaritat amb els advocats de Jordi Cuixart.

Benvinguda sia la declaració del Consell de l’Advocacia, però queda encara un gran buit per omplir abans d’arribar a Estrasburg. Cal sentir veu i opinió de més estaments professionals. I cal escoltar més veus ciutadanes com les de M. Luisa Carrillo, Jordi Pesarrodona i Ramon Font perquè la por –i la seva instrumentalització– també sigui debatuda i jutjada. Explicava Mario Bunge que cap ciutadà espantat pot ser bon ciutadà perquè tem fins i tot complir els seus deures cívics. I José Luis Sampedro desemmascarava el mecanisme escrivint: "Si vostè amenaça amb la guillotina però després no mata ningú, pot esclavitzar qui vulgui. La gent pensarà: almenys no ens guillotinen". Així doncs, no cal filosofar gaire per entendre que la por construïda i exhibida per testimonis interessats en judicis com els del Supremo és una burla a la raó i a la democràcia que amaga un furt de drets.

Ho explicava així M. Luisa Carrillo: “No soc lletrada. Sé que hi havia alguna cosa que no es volia que es votés, però només vull dir que soc una ciutadana lliure i penso que la meva opinió ha de ser respectada, perquè si no hi ha opinió dels ciutadans, digui'm fins on anem...”. M. Luisa va deixar-se guiar per la seva dignitat, com més de 2 milions de persones, tot i que ella, en Roger Español i molts d’altres, en varen pagar un preu molt car.

La Marina Garcés no va tenir oportunitat de parlar perquè el jutge Marchena era molt conscient del poder subversiu del seu testimoni. A l’octubre del 2018, a la Sala Beckett, i prenent com a material de base un conte de l’escriptor sud-africà i Premi Nobel de Literatura J. M. Coetzee, Garcés va disseccionar els usos polítics de la por a partir de l’existència d’un àmbit exterior que des de dins es pensa com amenaça. La recerca de seguretat genera un camp de por que es pot confondre i és, de fet, en molts casos un gran espai d’odi cap al de fora i un sentiment de frustració i humiliació que a vegades comparteixen –i en tenim proves– les víctimes i els que haurien de vetllar per la seguretat i, en la versió més utòpica, les confiances compartides. Si com el personatge de Coetzee s’intenten endegar les mediacions mínimes, ens podem trobar, com en el conte, un silenci que inhibeix el progrés del raciocini, la deshumanització de la víctima i una indiferència eixorca dels botxins que sols accentua les diferències.

Però mai sabrem què ens volia explicar Marina Garcés al Supremo. El jutge Marchena va fer callar Benet Salellas i ningú més va preguntar. El que sí que sabem és que la llibertat es guanya per sobre de la por, vencent la por, i es tradueix en creixement personal, apoderament i autonomia. I per deduir-ho no cal comparar els testimonis de fiscalia o de la defensa. És molt millor experimentar-ho, de dins cap a fora, perquè ja hem après amb Nelson Mandela que la valentia no és l'absència de la por, sinó el triomf sobre la por que se supera amb l'acció, de fet, amb un cúmul d'accions que, amb el temps, generen l'hàbit de la valentia. Per això els testimonis cridats per la defensa de Jordi Cuixart eren clarament “impertinents” segons el jutge Marchena. I és veritat. Ho són si s’està al costat dels que no volen que se sàpiga que “la por sempre ha estat una arma de domini per part de gent incapaç d'inspirar respecte”.