Mala cosa fer treballar a membres de la sala tercera del Tribunal Suprem en diumenge. I no sols perquè els magistrats de la capital del regne han de posar fi abans d’hora a un pont llarg, dels que fa goig gaudir a la primavera, sinó perquè a més ho han de fer per entomar una patata calenta (més aviat un bunyol roent) que els hi llancen des d’un jutjat provincial. Al cap i a la fi, se suposa que els magistrats del Tribunal Suprem haurien de tenir alguna cosa a dir (va intrínsec en el càrrec i en el sou) quan hi ha drets bàsics en joc. Però el Suprem ha sortit amb un contraatac ràpid i efectiu. En unes primeres declaracions, tot i que no veuen motius per excloure Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí de les llistes al Parlament Europeu, retornen la decisió de dictar sentència al jutjat contenciós administratiu número 2 de Madrid. Els magistrats del Suprem sempre podran agrair les dues horetes extres en festiu a una majoria de la JEC que sembla viure en l’absolutisme. En canvi, als membres de la sala tercera del Supremo no els haurem d’agrair res més que reconèixer el que és més obvi mentre salven la cara pensant en el Tribunal de Drets Humans amb seu a Estrasburg. Però el rellotge no para de córrer, va passant el temps i s’esgoten els terminis que ens fan a totes i tots més pobres en democràcia.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya (i de tot l’Estat) tenen tant dret a escollir una papereta encapçalada amb els noms de Puigdemont, Comín i Ponsatí com dret tenen el president I l’exconseller i exconsellera de presentar-se i ser votats. És cosa de totes i tots. En democràcia no hi ha més i no hi ha excuses maquinades per Ciutadans o el PP que valguin, per més que una majoria de la JEC les accepti. En una ironia propera al sarcasme, entenen els dies de votació (que encara alguns friquis i nostàlgics anomenen “festa de la democràcia”) com una mena de Black Friday per l'oligopolístic mercat polític. El dret al sufragi “actiu” té sentit si no ens limiten a la passivitat de votant-consumidor captiu de partits o coalicions que els poders establerts accepten i beneeixen.

Dividir els drets, fer callar les veus que desafien, posar peatge a les llibertats polítiques, és simplement un furt polític en benefici dels propietaris dels codis

Per això no costa gens d’entendre el profund orgull rebel d’haver contribuït al fet que el Front Republicà desafiés les forces del 155 a les passades eleccions del 28-A, ni el goig d’haver vist fer campanya a persones com en Roger Español, que porta a la fesomia les cicatrius de l’1 d’octubre del 2017. Cent-deu mil vots de persones que mai més acceptaran ser súbdits, i que entenen que el dret a decidir passa també per no acceptar el veto a Puigdemont, Comín i Ponsatí dels instigadors de totes les involucions.

I així, la lluita continua d’urna a urna i de plaça a plaça. Piulava aquest diumenge Albano Dante Fachin, que va encapçalar el Front Republicà per SomAlternativa, que a les properes eleccions al Parlament Europeu no està tant sols en joc el futur de Puigdemont, sinó la possibilitat de que la ciutadania pugui exercir el vot lliurement. I concloïa: “Votis el que votis, si @KRLS no es pot presentar, no seran unes eleccions democràtiques”. I per Gonzalo Boye (veure El Nacional del 2 de maig) els drets humans i també els civils i polítics no són patrimoni de l'esquerra sinó del conjunt de la societat, i la seva defensa és obligació de tots. I deia també: “Els drets humans, els drets civils i polítics i el dret a tenir drets ni tenen bandera ni partit ni ideologia, simplement són”.

Dividir els drets, fer callar les veus que desafien, posar peatge a les llibertats polítiques, és simplement un furt polític en benefici dels propietaris dels codis. I votis el que votis, has de triar si ho acceptes. Però si recordes l’1 i el 3 d’octubre del 2017 ja saps que el dret a escollir, a ser, a decidir, no és cosa d’un dia, de quan som cridats a les urnes. Ha de ser la pràctica comuna de tots i cadascun dels dies de la nostra vida.