Per fer la muralla d’Amer, com deia el poema de Nicolás Guillén, calia que hi fossin totes les mans. Les de Jordi Magrià (@bicman), autor del retrat de gran format de Carles Puigdemont rivetat amb el lema #NoSurrender, les mans de les veïnes i veïns que varen completar l’attrezzo penjant una estelada a cada balcó de la plaça, i les de periodistes, que, segons diuen, varen convèncer Arrimadas que aquell enfocament on també hi sortia la imatge del president era el millor angle per a ella. Calien les mans dels que varen instal·lar càmeres i immortalitzar els 30 minuts surrealistes amb què var donar per inaugurada l’estrambòtica campanya electoral de Cs. Però feien falta, a més, les mans de les botigueres que varen abaixar persianes, i les del personal de l’Ajuntament que varen deixar deserta la plaça, i les del servei de neteja que (post-circ) va passar l’escombra fins que de la mala llet no en va quedar cap rastre. Calien fins i tot ―qui ho diria― les mans dels mossos d’esquadra que havien de protegir la comitiva, però encara varen fer més palesa la solitud i inutilitat de la provocació.

Com estava previst, Inés Arrimadas no va defraudar. Va demostrar una vegada més com n’estava d’equivocat el seu assessor d’imatge a Salvados que li xiuxiuejava, a cau d’orella però amb el micro obert: “tu no t’amoïnis, Inés, dona bona imatge, que dels continguts la gent no se n'adona…”, sense ser conscient que amb fites com aquestes la imatge s’esborrona… I la cap de l’oposició a Catalunya va perdent més força a cada rebequeria.

Ningú vol ser tractat amb condescendència, ni com a súbdit, ni que li imposin (i a sobre, com d’esquitllada) una dieta trifatxita d’amenaces i mentides. Per aquest camí sols s’aconsegueix que cada dia hi hagi més adeptes al crit recuperat per Jordi Cuixart del “no passaran”. No passaran ni els corruptes ni els bàrbars. Ni els del 155 permanent, com a renda garantida de mal govern i inexplicable condescendència. De la muntanya fins a la platja, si es fan llistes amb noms de confiança que es presenten amb programes honestos (i com més unitaris millor), la muralla de vots sobiranistes i republicans, pacífics i savis, barrarà el pas al sabre i a l’escorpí. Cada vegada menys persones compren aquest malviure, aquesta campanya d’intoxicació permanentment, ni s’emporten a casa la manca d’empatia crònica ni les ganes gratuïtes de fer mal… A poques els fa encara gràcia el tarannà de la Reina de Cors en el País de les Marevelles que va repetint, en lloc del “que els tallin el cap”, la cançó enfadosa de “que no els donin l’indult” (abans que acabi el judici, abans que se’ls declari culpables, abans que es faci pública la sentència).

Cada vegada menys persones compren aquest malviure, aquesta campanya d’intoxicació permanentment

Catalunya és terra mestissa, d’acollida i diàleg. Obrim la muralla a qui vol ser-ne part, com l’obrim a l’amic, al llorer i al rossinyol. Però la tanquem ―i fa dècades que assagem― als judicis injustos, a qui ens nega drets…  I a qui té tanta mania als llaços grocs que fins i tot demana, per esgarrapar minuts de televisió, que es retiri el de la solapa de Jordi Sànchez. Perquè sí.

Deia Carles Puigdemont que se sentia molt orgullós de la gent d'Amer, de la lliçó de seny i responsabilitat que havien donat. I agraïa que la gent del seu poble, pacífica i convivencial, no s’hagués deixat provocar. Segurament també el president Puigdemont, des del seu retrat situat en lloc de privilegi, ha vist, sorneguer i complagut, com en el mateix indret on Inés Arrimadas donava el toc de corneta arrencant llaços grocs, ara tornen a ser-hi i Amer segueix ben guarnit. N’hi ha, diuen, més que mai a tot el poble.

És allò que anomenaríem “efecte rebot” de la dieta que ha començat per Andalusia i provoca anèmia de drets. O el ressò del crit, d’ànim i determinació, que recriminen a Jordi Cuixart en el Tribunal Suprem. És, en definitiva, seguir el consell del gran poeta cubà, que al verí i a la dent de serp, s’ha de tancar la muralla.