"Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven."

Rosa Parks

En el lateral blanc del gran furgó s’hi llegia, en lletres ben grosses, GUARDIA CIVIL. Des d’algun dels vehicles del comboi, entre rialles burletes, s’enregistrava un vídeo de la sortida de Brians 2: s’hi veu la pluja suau, les estelades amarades i els llaços grocs que acompanyen la impotència solidària de dones i homes víctimes d’un gran furt que talla l’aire i costa d’entendre. Els netejaparabrises semblen acompanyar els crits de “llibertat” dels grups que omplen els vorals de la carretera. Sense fer prou feix per bloquejar el pas del comboi. Tampoc ho pretenen.  Alguns ja havien avisat: “només si és per barrar el pas, aviseu-me”. I no era el cas. A la memòria, el contrast cridaner amb la imatge oferta per veïns dels guàrdies civils, a finals de setembre del 2017, arreplegats entorn de les dependències de la Comandància de la 5a Zona. Portaven unes altres banderes i era impossible confondre els seus crits. Del “no esteu sols” de Lledoners, Mas d’Enric o Puig de les Basses, a l'“a por ellos” dels carrers de Múrcia, hi ha una bona diferència.

També es va fer viral el vídeo dels catorze vehicles dels del tricorni que anaven a reforçar els efectius del Ministeri de l'Interior. Entre tots havien d’impedir el referèndum de l'1-O amb cops de porra i cantarella oé-oé. Per a molts, aquest és, amb diferència, el millor exemple de l’Espanya autèntica, més enllà de les compromeses irreflexions virals de la secretària d’Estat de la Espanya Global (110.000 euros anuals, cotxe oficial) que ja va demostrar les seves mancances a la BBC: “No passa cada dia que líders polítics que han comès delictes vagin a judici”, va dir la Lozano demostrant com n’és de fina (i traïdora) la capa de glaç dels nostres dipòsits de democràcia. Potser en un altre país es pot demanar més encert a una professional ben remunerada, però a l’Espanya real, no. Aquí els polítics del PP o del PSOE tenen el do de quedar com el que són si els obren micròfons a la BBC. Tant li fa que es diguin Dastis, o Borrell, o Lozano: les imatges captades pels periodistes gràfics, o els drets nacionals, o la presumpció d’innocència queden oblidats en el vaixell dels piolins, mig atabalats i mig afalagats com es veu pels crits de venjança.

Aquesta és l’autèntica "Marca España" convertida ara en el borinot matusser de #ThisIsTheRealSpain que compromet des d'Iñaki Gabilondo fins a Isabel Coixet amb les veritats interessades d’Ana Patricia Botín. Res té més valor que la veritat, ens diu amb condescendència la directora de cinema catalana, i té raó. Però res tampoc és més baix i miserable que els miratges de les realitats escapçades, vàlides només per a minories selectes, que es facturen en concepte de propaganda. Sortosament, Òmnium Cultural ja ha començat el desballestament de l’engany en el seu vídeo alternatiu i la campanya #JoAcuso té en el llibre de Benet Salellas (Pagès Editors, 2018) un manual imprescindible.

Només podrem perdonar-nos haver deixat passar el gran furgó de la Guàrdia Civil si aconseguim convertir-lo en un gran cavall de Troia

Crec, sincerament, que sols podrem perdonar-nos haver deixat passar el gran furgó on llegíem “Guardia Civil” si aconseguim convertir-lo en el gran cavall de Troia del #JoAcuso. Darrere la xapa blanca passaven inadvertides catorze cel·les d’un metre d’ample i 1,60 d’alt. Des de Brians 2 fins a les presons madrilenyes, nou d’aquests cubicles tancats i incòmodes els ocupaven Carme Forcadell i Dolors Bassa, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, l’Oriol Junqueras i en Raül Romeva, i en Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull. Tenen grans equips d’advocats, simpaties internacionals i centenars de milers de persones disposades a ajudar en la transmutació d’un comboi de venjança en un esplèndid cavall de Troia que desmunti les tramoies judicials i no accepti res d’altri que la llibertat fins a les darreres conseqüències. Però cal molta gent per tibar de tanta corda. I molta força.

Jordi Cuixart avisa: les persones que seuran a la banqueta el 12 de febrer estan en clara desigualtat de condicions. I sols poden passar d’acusats a acusadors si les sessions al Suprem s’acompanyen "d’una espiral de mobilització permanent". Però ens deia també Oriol de Balanzó sobre la campanya #JoAcuso: “En el moment de passar el vídeo una espurna d'electricitat va tocar tothom. De cop hi havia entusiasme, confiança i força. Això és el que passa quan tens un objectiu clar i col·lectiu. Quan no et defenses sinó que proposes”. I recordava tres ingredients bàsics de la fórmula Cuixart: “Generositat, empatia i sentit d'estat".

Pot ser difícil, però no impossible. A nosaltres ens toca fer-ho realitat… I encomanar-ho.