Com ja li va passar a Artur Mas després del 9-N, Ada Colau està comprovant que als instants de màxima tensió possible, l’ambigüitat i l’astúcia poden arribar a ser altament contraproduents. A l’espera del referèndum d’autodeterminació, el partit comandat per la hiperalcaldessa de Barcelona ha dit que permetrà votar els seus simpatitzants si volen participar en la mobilització de l’1-O. Com pot entendre fins i tot un bebè, la pregunta és més tramposa que una deixa andorrana, car ja inclou en ella mateixa un menysteniment del referèndum, blanquejat en forma de manifestació. Com ja hem dit manta vegada, Colau malda per un nou 9-N que es pugui llegir com un intent de protesta contra l’immobilisme del PP, un acte que a ella li serviria per blasmar la cosa rància de Rajoy amb Catalunya i per criticar les presses i la manca total de garanties del gest sobiranista. Res de nou.

Però, com hem vist en els darrers dies, aquí no es tracta de saber si es pot facilitar o no una mobilització, i per tant de si aquesta manifestació en forma d’urnes pot afectar els funcionaris que tutela la hiperalcaldessa (que tindrien, val a dir-ho, una participació nul·la en el referèndum), sinó de saber si Colau i el seu partit són favorables al veto i la repressió de l’1-O; és a dir, cal saber del cert si la màxima autoritat política dels comuns creu que les decisions que emanen del Parlament són vinculants o carn de càstig. Per molts esforços que es facin per dissimular aquesta qüestió central (i l’abstenció de Catalunya Sí que es Pot a la cambra catalana anava per aquí), a mesura que els intents xarons de Rajoy per tal d’evitar l’1-O vagin en augment, a Colau cada dia li serà més difícil justificar el seu rebuig al PP i al règim del 78 mentre no ajudi a posar les urnes a Barcelona.

Com a barceloní, demano a l’alcaldessa que protegeixi els meus drets (també els dels meus rivals polítics, només faltaria) de la mateixa forma en què desobeïa i qüestionava la llei quan era una activista. Perquè si Colau no defensa des del poder allò que ella mateixa reclamava com a simple ciutadana, no només perdrà l’alcaldia i tota aspiració política, sinó també la seva herència com a dissident. Hi insisteixo, la qüestió del referèndum no són les seves garanties, perquè l’1-O l’ha votat el Parlament i per tant compta amb el beneplàcit de la majoria de ciutadans de Catalunya. El que cal decidir és si els representants d’allò que l’alcaldessa considera seu país són un valor en ell mateix o, contràriament, la seva opinió ha d’ésser subsidiària d’allò que voti el Congreso. És ben fàcil, Ada; la cosa no va d’interpel·lar ningú, sinó de permetre la participació o de justificar la repressió.

Alcaldessa, posi les urnes: no només s’hi juga la seva vida política i la seva cadira, sinó també haver pogut ajudar (de nou) a vèncer una repressió injustificada. Anar a dormir tranquil·la, Ada, és un valor a considerar seriosament. Alcaldessa, posi les urnes o les urnes se l’enduran.