El desconsol glaça la sang. En el món de la política, el desconsol és la inoperància, els actes motivats per un mer conjunturalisme, per la desesperació de no saber què fer. Per despit. Quan s’apaga un foc i hom creu que l’incendiari ja és a la gàbia, de seguida se n’encén un altre, potser més viu i tot. L’important és que, ateses les circumstàncies, els polítics —o sigui, els bombers— tinguin prou aigua per apaivagar les flames i que la mànega arribi al cor de la tenebra. El que és segur és que els contratemps no se superen llepant-se les ferides.

La setmana que acaba de passar ha estat intensa. Ara tothom escriu a toro passat i assegura que ja sabia tot el que havia de passar. Els càlculs de Pedro Sánchez, que des de l’inici del seu breu mandat ja calculava quin seria el moment més propici per convocar eleccions anticipades, o la poca traça dels negociadors independentistes, que no van afrontar el diàleg amb la vicepresidenta espanyola Carmen Calvo amb la sinceritat i la valentia que reclamava la gran crisi política que viuen Espanya i Catalunya. De fet, tot és més senzill, perquè la política avui dia ha deixat de ser un art per passar a ser una acumulació de reaccions convulses. Si almenys respongués a una tàctica —o sigui, al camí més o menys hàbil que s’agafa per arribar a un cert resultat—, estaríem millor. L’impuls és més fort que la perspicàcia de moure les peces en una partida d’escacs.

Tot és imprevisible llevat d’una certesa absoluta. L’Estat no està disposat a cedir ni un pam davant de les reivindicacions de l’independentisme català. Tota victòria tindrà un cost. I qui no vulgui assumir aquest cost, doncs haurà de repensar què fer. He escrit i he dit en veu alta que el 27-O va estar a punt de matar l’1-O. L’error de càlcul va ser tan bestial, que se n’estan pagant les conseqüències judicials. “Si haguéssim fet efectiva la independència el 27-O, ara no hi haurien presos polítics” —va etzibar Elisenda Paluzie dissabte a la tarda a la manifestació de la Gran Via. Una gran frase, molt èpica, però que és una ucronia. Un candorós idealisme de qui somia en un temps ideal que mai no va existir. La independència no va poder ser perquè, arribats al lloc de l’incendi, els bombers —els polítics— no disposaven dels estris per dominar el foc.

I que això hagi estat així, perquè aquests són els fets reals, invalida la causa independentista i tot el que s’ha fet fins avui? No, de cap manera. El reclam d’independència, al qual ara cal sumar la reivindicació de la qualitat democràtica perduda pels excessos de l’Estat, no s’ha d’aturar simplement perquè els dirigents de llavors —avui a l’exili o a la presó— s’equivoquessin de mig a mig. Cal refer les forces, en tot cas. Cal tornar a analitzar la realitat per aplicar-hi les receptes que ens convenen. I, d’entrada, cal tornar a fer política des de Catalunya. L’ascens de l’extrema dreta a Espanya és de l’electorat espanyol i no pas dels catalans independentistes. És com allò que es diu de l’ascens de Cs a Catalunya en detriment dels socialistes i els comunistes. Potser que comencéssim a dir que la política del PSC en certs sectors de l’electorat català va ser tan ineficaç com intentar curar un càncer de fetge amb un ibuprofèn, el medicament que ha fet famós Josep Borrell, que només apaivaga la ressaca.

Construir la unitat des de l’observació, el realisme i les oportunitats, és el que reclama la gent que omple els carrers de Barcelona malgrat els polítics que ha d’aguantar

Pedro Sánchez acaba de convocar eleccions generals per al 28-A. Hi ha sobiranistes, i n’hi ha un munt, que poden arribar a tenir la temptació, com anunciava un exconseller convergent en un article recent, que es plantegin que, si convé que guanyi Sánchez, per què no votar Sánchez directament? Aquesta seria la visió espanyola de les eleccions. La visió catalana, en canvi, només pot ser preguntar-se com enfortir la representació sobiranista al Congrés dels Diputats per fer-hi política. I un aclariment, dirigit a aquests sobiranistes que acusen els grups independentistes d’haver provocat la caiguda del govern espanyol perquè no han sabut fer política. Pedro Sánchez ha convocat eleccions per pur partidisme. Podia haver allargat la legislatura amb la pròrroga dels pressupostos i no ho ha fet. No ha volgut assumir la possibilitat que més endavant el diàleg amb els independentistes tingués un cost electoral per a ell. Sánchez és ara més lliure per fer creïble el seu relat patriòtic.

Els moments excepcionals reclamen solucions excepcionals. A Espanya hi ha molt d’interès a refer l’aliança entre el PSOE i Cs per deslliurar els socialistes de dependències amargants. Podemos i els independentistes són una molèstia. Per això es busca redibuixar el centre. No seria una mala solució si no fos que mantindrà viu el conflicte amb Catalunya, ja que el nacionalisme exacerbat dels anomenats liberals —que ho són tant com ho era l’austríac Jörg Haider, líder de l’FPÖ— impedirà trobar una solució política raonada i raonable. L’independentisme ha de ser tant o més llest que els poders espanyols interessats a acabar amb el conflicte amb una victòria aclaparadora i l’ensinistrament dels polítics catalans amb penes severes de presó. Aquesta és l’hora d’una aliança de país que encapçali el partit que estigui en millors condicions de fer-ho. La unitat no és un valor esotèric i tan sols es relliga amb qui té més força per fer-ho.

Avui el món postconvergent està entortolligat en una deriva sectària que no porta enlloc i l’inhabilita per encapçalar res. El desconsol no és que els glaci la sang. Ha convertit aquest món en el cadàver congelat de Walt Disney que espera una resurrecció miraculosa. Sense polítics no hi ha política. I per això cal obrir la porta a altres opcions. En política, i sempre va bé recórrer a Churchill quan es parla de política, “un optimista veu una oportunitat en les calamitats, un pessimista veu una calamitat en les oportunitats”. Els optimistes de mena com jo —tot i la temptació permanent, que sospito que deu ser genèticament catalana, d’engegar-ho tot a rodar— haurien d’afavorir la unitat des de l’honestedat política. Desfent camins, si cal. I començo per assumir el que també va apuntar el vell premier britànic, que menjar-se les pròpies paraules és una dieta molt equilibrada. Descobrir-ho a temps pot arribar a ser una solució. Apel·lar a la unitat no és cap dieta. Construir-la des de l’observació, el realisme i les oportunitats, és el que reclama la gent que omple els carrers de Barcelona malgrat els polítics que ha d’aguantar. Per cert, i per si no en tenien coneixement, el creador de Mickey Mouse està enterrat al cementiri Forest Lawn Memorial Park de Glendale, a la ciutat californiana de Los Ángeles. No el van congelar mai.