"Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. Aquesta és la llegenda que dona entrada a la novel·la Retorn a Killybegs, publicada el 2011 pel periodista francès, nascut a Tunis, Sorj Chalandon. La dedicatòria general del llibre, traduït al català el 2014 per Edicions de 1984, va en la mateixa línia: “A tots els qui han estimat un traïdor”. Chalandon narra la història de Tyrone Meehan, una criatura nascuda en un petit poble del nord d’Irlanda, al comtat de Donegal. La mort prematura del pare porta la mare i els germans a traslladar-se a Belfast. Aquest serà l’ambient ideològic i emocional on Tyrone creixerà. La novel·la és un relat dels anys més durs del combat republicà contra la tirania anglesa. No ens estalvia detalls. La duresa del conflicte desfà vides i col·loca tothom en situacions extremes.

Chalandon, que va viure uns anys a Irlanda del Nord, explica la història d’un traïdor. I l’explica retornant al passat, fent un balanç realment escruixidor de la violència, de la repressió, de l’odi i la venjança, però també de la solidaritat, que van condicionar la vida del protagonista i també del conjunt de la comunitat nord-irlandesa. Qui hagi viscut aquells anys, encara que només fos cap al final del conflicte, com jo mateix, reconeix perfectament el que explica Tyrone Meehan, que és qui parla en primera persona, fins i tot quan s’adreça a Antoine, un lutier parisenc, molt aficionat a la música tradicional irlandesa, que aquí és l’alter ego de Chalandon. De fet, aquesta és la raó profunda per la qual Chalandon va escriure aquesta novel·la. Va ser la manera que va trobar per entendre què havia passat amb el seu amic Denis Donaldson, un membre destacadíssim de la direcció del Sinn Féin que va ser assassinat (caldria dir, ajusticiat) el 2006, quan feia anys i panys que s’havien signat el Acords de Pau de 1998.

El 16 de desembre del 2005 el Sinn Féin va fer públic que Donaldson havia estat un agent dels serveis d’espionatge britànics durant 20 anys. La descoberta va causar una gran commoció i l’antic heroi va passar a ser immediatament el gran traïdor que es va haver d’amagar en un racó del món del comtat de Donegal, a la República d’Irlanda. Per a Chalandon, també: “Me n’anava de vacances al Senegal i va sonar el telèfon. Era una companya de Libération  —va explicar en una entrevista— i em va dir: ‘Denis Donaldson és un traïdor'. Li vaig respondre: ‘Què dius?’. 'Ho acaben de confirmar'. Vaig caure a terra desmaiat, com en un film... Vaig perdre totalment la consciència.  Això em va trencar la vida, la confiança... Per mi Irlanda eren els morts, els presoners, però sobretot era ell... Per sort, van quedar tots els altres”. Molts anys després, com es pot veure en una altra entrevista que va emetre TV3 el 2014, les llàgrimes encara l’ennueguen. El record de l’amic traïdor el fa patir. En la anterior novel·la, Mon traître (2008, que no ha estat traduïda al català però sí al castellà: Alianza, 2010), Chalandon ja abordava la qüestió de la traïdoria, per bé que en aquell cas el punt de vista és el de l’amic traït, una altra vegada el lutier Antoine. Cap de les dues novel·les són un homenatge a l’amic la peripècia del qual Chalandon no sap com afrontar. Al contrari, el mateix Chalandon ens diu que a les seves novel·les no es perdona. Però tampoc no es jutja. Hi ha perplexitat i humanitat. La vida, tan dramàtica com la primera frase de la novel·la, carregada alhora de brutalitat i política: “Quan el pare em pegava, cridava en anglès, com si no volgués barrejar-hi la nostra llengua”.

Violar la fidelitat que devem als amics és una opció, sigui per debilitat, sigui per càlcul

“Potser algun dia podré dir que un traïdor també és una víctima, però ara no ho penso pas això. No puc pensar-ho, perquè un traïdor fa matar els amics, traeix la comunitat que vol protegir. Però tot això conviu amb el fet que és un magnífic amic, un marit genial, un pare formidable... Hi ha el meu propi traïdor. Perquè penso que jo sóc tots dos”. Així és com Chalandon aborda la relació entre amistat i traïció. Tot i que Chalandon es posa en la pell del traïdor, en cap moment pretén justificar la seva acció. Els traïdors no són, per norma general, bojos. Com els feixistes tampoc no ho són.

Violar la fidelitat que devem als amics és una opció, sigui per debilitat, sigui per càlcul. Donaldson va ser assassinat quan ja estava aïllat socialment i això hauria hagut d’estovar els que van decidir eliminar-lo. Però no, com el mateix Chalandon, els pistolers no van abdicar del propòsit d’eliminar-lo encara que aquell home ja estigués sol, aïllat i repudiat per tots els seus antics camarades. Això és el que sol passar quan algú és capaç d’enganyar tothom fent-se passar pel que no és. “La primera vez que vi a mi traidor me enseñó a mear” —aquesta és la frase amb què arrenca Mon traître. El “col·leguisme”, la bondat, l’amor és el vel amb el qual s’intenta tapar les vergonyes del traïdor. Però cal alguna cosa més. Cal que esdevingui màrtir. A Donaldson la policia britànica va detenir-lo el 2002 simplement per cobrir la seva mentida, quan la pau a Irlanda del Nord era —i és encara— molt fràgil. Era urgent dominar-ho tot. El carrer i el relat.