Mariano Rajoy va caure perquè va ignorar insistentment la realitat. Pedro Sánchez corre el risc que la realitat també l’atropelli. Rajoy va anar acumulant errors perquè, des de Madrid, Catalunya és una colònia, i els virreis acudeixen a la Cort a explicar el que el poder vol escoltar. La democràcia s’està morint a Espanya perquè els polítics l’estan escanyant a còpia de conculcar els drets fonamentals de les persones. El dret a la lliure expressió, per exemple. La política espanyola és més partidària de la coerció que de la persuasió. I els polítics espanyolistes auguren el “desastre” si els independentistes persisteixen a reclamar la independència. L’excusa dels unionistes per no fer res ni negociar res és el temor a la unilateralitat de les forces independentistes. Tan fàcil que seria seguir el consell de George Orwell i reconèixer que la llibertat és la llibertat de proclamar que dos més dos fan quatre. Si això estigués garantit, la resta també ho estaria. En fi, que el més assenyat fora visualitzar Catalunya amb realisme, i no com si fos un entorn políticament inexistent.

Des de Madrid, Catalunya és una colònia, i els virreis acudeixen a la Cort a explicar el que el poder vol escoltar

Aquest estiu, l’artilleria unionista no ha descansat.  L'artilleria dels temps antics disparava fletxes i pedres, a l’actual no li calen ni els coets ni els míssils de la guerra freda, almenys als països de la UE. En té prou, per exemple, a sortir de nit disfressada de Ku Klux Klan per intentar atemorir l’independentisme. L’objectiu és tan banal com simbòlic. Es tracta de retirar llaços grocs de l’espai públic, no fos cas que tot el món s’adonés que a Espanya es viu un conflicte polític de grans proporcions. El Tribunal Suprem va habilitar l’agost, per si de cas calia actuar contra els “insurgents”, i no els ha servit de res. Per començar, perquè el servei web del tribunal no ha funcionat, com han denunciat els advocats dels presos polítics. I tanmateix, al final resulta que tot el que passa a Catalunya és una mena d’al·lucinació independentista. Matrix, com diria l’Arrimadas. La inconsistència unionista fa feredat, tot i que no convé menystenir-ne la brutalitat.

He passat el mes d’agost treballant als arxius de dues universitats nord-americanes i la polèmica dels llaços, però sobretot les ràtzies nocturnes de l’extrema dreta contra els símbols grocs per la llibertat dels presos polítics, ha tingut l’efecte contrari al que desitjaven els promotors dels aquelarres unionistes. La “pesta taronja” ha provocat que servidor regalés més llaços grocs que mai. I això que als EUA portar penjat un llaç groc té un altre significat, per bé que tan patriòtic com el nostre —allà el llaç groc serveix per visibilitzar el suport als veterans de guerra. La campanya de Cs contra el groc de la llibertat ha tingut el mateix efecte que va tenir la desproporcionada intervenció policial de l’1-O. El líder de l’extrema dreta espanyola va aconseguir, a més, esdevenir tendència a Twitter després de la seva performance a Alella, però per la raó contrària a la seva idea inicial. L’etiqueta #riveraquitameeste va triomfar a la xarxa. Últimament, les accions de Cs tenen un efecte bumerang. L’extremista Jordi Cañas repeteix sovint l’amenaça “os vamos a montar un Ulster que te cagas”. A mi m’ho va dir ja fa temps sense pèls a la llengua. El que em colpeix és que aquest paio no s’hagi parat mai a pensar que si la “pesta taronja” (a l’Ulster, els orangistes també són els unionistes) assolís fer esclatar la violència intercomunitària a Catalunya, hi perdria tothom. Ell també. Esclar que qui té una mentalitat “assassina” no acostuma a tenir en compte aquesta mena de coses.

Malgrat la desunió, vici perpetu dels partits independentistes, la “revolució dels somriures” —tal i com va ser anomenada un dia— es manté tan viva com el primer dia

La resiliència és la capacitat que té una persona per resistir i superar les agressions continuades. Té a veure amb l’autoestima, segons el prestigiós psiquiatre Luís Rojas Marcos. En la darrera dècada ha quedat demostrat que l’independentisme català és un moviment capaç de recuperar l’estabilitat després de grans pertorbacions. Ni la presó ni l’exili l’aturen. Ni les garrotades. Ni la “pesta taronja”. Malgrat la desunió, vici perpetu dels partits independentistes, la “revolució dels somriures” —tal i com va ser anomenada un dia— es manté tan viva com el primer dia. El sisè president nord-americà, John Quincy Adams (1767-1848), no va arribar a renovar el seu segon mandat presidencial —com ja li havia passat al seu pare, el gran John Adams— perquè el vot dels esclavistes del sud van impedir-li-ho. Era un fervorós antiesclavista, per bé que no era abolicionista, i va lluitar a mort contra la llei mordassa de 1834 que pretenia censurar-lo. No van poder aturar-lo perquè el corrent de la història bufava a favor seu. El Ku klux Klan nostrat, doncs, com a antigalla que és, també se l’endurà la tramuntana.