Estrasburg sota un sol de justícia. Hi ha moviment dins i fora del complex d’edificis de la UE. El Parlament Europeu està envoltat pels manifestants catalans que protesten per l’intent del govern espanyol d’impedir la proclamació efectiva com a eurodiputats d’Oriol Junqueras, Toni Comín i Carles Puigdemont, el polític més odiat perquè no es rendeix mai. Prescindint del dramatisme de tot plegat, l’escena és més aviat festiva. Una celebració democràtica per denunciar un abús de poder. Mentre els manifestants protesten, l’establishment europeu es reparteix els càrrecs entre les tradicionals famílies polítiques, totes, absolutament totes, tacades per la corrupció. I la prova és que dos dels polítics proposats per ocupar altes responsabilitats executives a la UE, Josep Borrell i Christine Lagarde, han estat investigats i sancionats, tot i que la premsa ara ho passi per alt, per les seves males pràctiques. Es porten deu anys entre ells i tanmateix actuen igual. Són de la mena de polítics que la gent normal detesta. Si no fos perquè l’ascens de l’extrema dreta fa més por a la ciutadania que els tripijocs d’aquests sàtrapes, n’hi hauria per imitar els demòcrates de Hong Kong i ocupar pacíficament les institucions de la UE per fer-los fora. El Brexit i Farage són la gran excusa dels poderosos per impedir la crítica a una UE elitista, rància i profundament conservadora fins i tot quan els “socialdemòcrates” i els “liberals” aconsegueixen “col·locar” els seus peons en llocs destacats.

S’ha ampliat el nombre d’estats membres de la UE però la desconnexió de les institucions europees dels ciutadans és total

Dimarts passat al migdia, a l’avinguda del president Robert Schuman d’Estrasburg, les banderes flamejants dels catalans arribats d’arreu del país desbordaven l’espai previst i eren un símbol de llibertat. Les banderes que onejaven dels pals oficials gairebé la destenyien. L’Europa dels estats s’està deteriorant ràpidament, tot i les virtuts que hi troben analistes de la talla de Daniel Innerarity, que ahir va publicar un article per elogiar l’embolic europeu per triar els càrrecs de màxim nivell. Les mancances que cal corregir són tantes i tan transcendentals que els víctors per celebrar el pluralisme intern i una governança complexa de la UE són injustificats del tot. El demos que sosté la UE ja no és el poble sobirà, malgrat els diners que ens costa el Parlament Europeu i les dues seus que té, però els ciutadans europeus són cada vegada més crítics amb uns polítics que es mostren indiferents a la voluntat popular. Antonio Tajani, fins aquest dimarts president de l’Eurocambra i antic portaveu del primer polític populista europeu dels darrers temps, Silvio Berlusconi, s’ha comportat com un lacai en impedir que els tres eurodiputats catalans perseguits per Espanya poguessin asseure’s al seu escó. Borrell és premiat amb un càrrec que ja havia ocupat Javier Solana, un polític de la seva quinta ja retirat, tot i haver protagonitzat una estafa electoral com una casa de pagès en ser elegit i dimitir tot seguit. Mentrestant es barra el pas a Junqueras, Comín i Puigdemont. La resposta de la UE als més de dos milions de persones que van votar-los —de les quals 10.000 es van desplaçar fins a Estrasburg per fer-se escoltar— és la indiferència. Fer cas omís al vot, aquest és el lema. “La solidaritat de fet” que reclamava Schuman el 1950, quan es va posar en marxa la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), i que havia de permetre la construcció d’una real unió europea, s’ha anat diluint per la base a mans dels buròcrates. S’ha ampliat el nombre d’estats membres de la UE però la desconnexió de les institucions europees dels ciutadans és total.

La democràcia trontolla a tot arreu per l’acció autoritària que s’ha apoderat de molts polítics, de dreta o d’esquerra. El capteniment autoritari de Borrell davant les preguntes incòmodes d’un periodista és idèntic a l’arrogància tramposa i mentidera de Donald Trump quan intimida intel·lectuals, artistes o polítics amb piulades ofensives. Què diferencia l’amenaça del govern espanyol a l'Open Arms amb multes de fins a 901.000 euros si rescata immigrants “il·legals” del Mediterrani de la deshumanització trumpista de la frontera —fortificada amb un mur— entre els EUA i Mèxic? La devaluació del vot dels catalans després de la victòria electoral dels independentistes, amb formulismes de dubtosa legalitat, s’assembla a l’intent d’Erdogan de retenir l’alcaldia d’Istanbul anul·lant les eleccions que havia guanyat l’oposició i obligant a repetir-les amb romanços inventats. També és veritat que el càstig que ha rebut el primer ministre turc ha estat sever i espectacular.

No sé com acabarà la batalla legal que ha plantejat Puigdemont per esdevenir eurodiputat contra l’oposició de l’establishment espanyol. Desitjo que acabi bé i que allò que ja ha reconegut el BOE —quina ironia!— no ho espatlli la conxorxa dels poderosos i els pactes de sotamà. Cal estar preparats per si de cas això passa, però només els enemics de la democràcia i els sectaris —que a Catalunya abunden tant com a Espanya— poden alegrar-se’n. La UE està a punt de falsificar la democràcia d’aquella part de ciutadans europeus que malden per tenir un estat propi. Cal fer cas a Carne Ross, fundador i ànima d’Independent Diplomat, quan recomana als moviments d’alliberament nacional que no es rendeixin mai. El nom del joc és resistir. Resistir com al Vietnam.