Press és una minisèrie de televisió, de 6 episodis, produïda per la BBC i que es va estrenar l’any passat. A pesar que és un drama amb un gran dinamisme, el retrat que s’hi fa del periodisme està 20 anys desfasat, segons va escriure el crític de The Guardian. Potser sí que és cert que aquesta ficció arriba amb un pèl de retard, quan el món de la premsa escrita té un futur incert, si és que ja no està en crisi total, atès que malviu sota l’amenaça de l’era digital i del cicle informatiu de 24 hores. Sigui com sigui, Press és la història de l’enfrontament entre dos diaris ficticis, el progressista The Herald i el tabloide sensacionalista The Post, dirigit per un periodista cínic que no sap on guarda els principis que defensava quan era jove. Els dos diaris aborden les mateixes notícies, però amb mirades molt diferents, i la minisèrie se centra en la salvatge disputa entre les dues redaccions per guanyar lectors. Per fidelitzar-los alimenten els apriorismes del seu públic.

No els espatllaré l’entreteniment explicant-los què passa a la sèrie. Vegin-la vostès a Filmin. El que m’interessa destacar ara és un petit diàleg entre el director de The Post, personatge interpretat per Ben Chaplin, i una prostituta de luxe amb qui es relaciona. Acabats de llevar i esmorzant plegats enganxats a la vidriera d’un apartament que deixa veure el paisatge urbà londinenc que més s’assembla a Manhattan, amb la torre Foster presidint l’eixam de gratacels, el periodista està explicant a la noia amb gran grandiloqüència la seva desgraciada vida. Quan ell s’aixeca de taula i decideix anar-se’n, ella li diu: “Sense pares. Vas haver de lluitar”. Ell la mira i l’adverteix que no tornaran a trobar-se fins al cap d’un parell de dies. Llavors ella el sorprèn amb una pregunta llançada amb indiferència: “Tornes a casa amb la teva dona i el teu fill?”. I ell puntualitza: “No t’he dit mai que tingués dona i fill”; al que ella respon: “Anaves begut i de vegades et poses trist. Està bé que tornis a casa”. En aquest precís moment ell rep un WhatsApp, el contingut del qual no puc revelar-los sense que m’acusin d’anticipar-los part de la trama de la sèrie, i després de llegir-lo alça la vista per mirar fixament la rossa prostituta, que segueix asseguda, i deixar-li anar, circumspecte: “Per cert, tot això. La història de la meva vida. La banda. Això que he estat escombriaire. M’ho vaig inventar. Si tu no m’expliques res, jo tampoc ho faré”. Ella li replica: “Però surts als diaris. Hauries d’estar al corrent de tota la informació”. És en aquest instant quan el cínic periodista es mostra amb la seva màxima esplendor: “Informació? La informació no és res. A mi el que m’importa és el relat” —diu a la noia, tot donant-li l’esquena per dirigir-se cap a la sortida amb aires de pinxo.

La informació esdevé no-res si l’únic que importa és el relat que construeix el periodista

Ja saben vostès que en anglès “story” (relat) no significa el mateix que “history” (història), i això fa que els que vegin la sèrie traduïda es perdin aquest matís. Els que optin per la VO però segueixin els subtítols, també el perdran. La informació esdevé no-res si l’únic que importa és el relat —el conte, en definitiva— que construeix el periodista. A vegades s’assegura que la postmodernitat era això, quan no va ser-ho de cap manera. La “realitat desdibuixada” pels mitjans de comunicació de masses i les ideologies totalistes, omnicomprensives, és precisament el que va criticar François Lyotard en dictaminar la mort, per l’excés de subjectivitat, dels grans relats ideològics. El que no s’entén és que els diaris, diguem-ne, seriosos es deixin portar per les historietes que inventen els escriptors d’estar per casa per desdibuixar la realitat. Ho hem anat constatant des que va començar la fase aguda del conflicte entre Catalunya i Espanya. Tampoc en aquest cas els fets no compten, només val el relat que escriuen els comentaristes del règim.

Per tot tenen bec les oques, observaran vostès. Sí, no ho dubto. Però unes més que d’altres. Hi va haver o no hi va haver violència el 20-S davant la seu de la vicepresidència de la Generalitat? Amb el munt d’imatges que circulen per les xarxes, no s’hi val a creure’s les interpretacions fantasioses dels guàrdies civils que aquesta setmana han declarat al judici contra l’independentisme democràtic. L’intolerable és que malgrat tanta mentida, hi hagi algú, que diu ser demòcrata i obert, que des de les pàgines d’opinió d’un d’aquests diaris que blasmen els sensacionalistes s’atreveixi a escriure que, tot i que sigui cert que bona part dels líders independentistes, empresonats i jutjats al Suprem, són víctimes de la subordinació del dret penal a la raó d’Estat, aquest mal no s’hauria produït si els independentistes no haguessin sobrevalorat els seus arguments. L’articulista deu creure, en feliç coincidència amb el cínic director de The Post, que la informació no importa. Que el que val és el relat, fins i tot per inventar-se banderes que no ha desplegat mai ningú o per polemitzar sobre colors i llaços. Si la raó d’Estat que esgrimeix l’autor del comentari és que a Espanya no es pot reclamar realment la independència sense que t‘esllomin a bastonades o t’empresonin, això vol dir que el règim constitucional de 1978 no va ser mai una veritable democràcia.