Una vegada un vailet em va preguntar: Els cucs tenen llengua? No vaig saber què respondre-li. Ho vaig buscar en una d’aquestes revistes pseudocientífiques que abans venien als quioscos i avui es poden trobar al quiosc global, a vegades gratuït, de Google. La resposta a la pregunta era molt simple. No, els cucs no tenen llengua. Passa que algunes persones creuen que sí que en tenen perquè alguns cucs, els que mengen plantes, tenen una cosa a la boca que poden treure, una cosa que sembla una llengua. Els experts l’anomenen “estilet” i s’assembla més a una agulla que a l’òrgan muscular bucal. A aquesta mena de cucs l’estilet els serveix per perforar l’exterior de la planta i després usar-lo com una palleta per xuclar els aliments de l’interior de la planta. Qui ho diria, un estilet!

Vaig explicar al vailet el que havia esbrinat i va quedar-ne fascinat. Sembla ser que al noi li agraden les ciències naturals. Jo també vaig treure profit de la meva indagació. L’explicació zoològica em permetia entendre una mica més per què el règim castrista aplica el mot “gusanos” als anticomunistes, als contrarevolucionaris. Als traïdors, al capdavall. Des de la meva perspectiva: als que s’oposen a la dictadura castrista, que continua viva a Cuba, encara que ara els Castro siguin només una pàgina de la història mundial. És clar que de vegades els cucs es converteixen en papallones, com ara quan el 23 d’agost de 1977 Bernardo Benes —exiliat cubà, a més de banquer i jueu, o sigui una acumulació dels pitjors mals per als comunistes— es va reunir al restaurant Club Panamà amb el coronel José Luis Padrón, el seu ajudant Antonio “Tony” de la Guardia i el cònsol Amado Padrón Trujillo, tres capitosts del règim. Aquesta conversa entre el “gusano” convertit en papallona pel règim va derivar en el “diàleg” —un d’aquests eufemismes que es fan servir per designar el que realment va ser una negociació als anys 80— que va obrir les portes de la llibertat a 3.600 presos polítics i va permetre que famílies durant molt de temps separades es retrobessin. Ho expliquen William M. LeoGrande i Peter Kornbluh en un llibre publicat enguany: Back Channels to Cuba. És clar que als emissaris de Castro no els va anar tan bé. Quaranta-dos anys després, no sé si José Luis Padrón encara viu confinat a l’Havana o si ja és mort, però el que sí que se sap és que els altres dos emissaris són morts, afusellats l’any 1989 pel mateix règim que els havia enviat a parlamentar amb Benes.

Els “progres” habituals, els Millás, Rico, Ríos, Marsé, Jiménez Villarejo i altres vells xarucs, també evangelitzen i després del seu recolliment espiritual durant la dècada que portem de xenofòbia espanyolista, repressió i iniquitat, treuen ara a passejar el seu particular estilet, com els cucs o els sicaris

Però tornem a l’estilet dels cucs. Un estilet és, a més d’aquesta llengua simulada dels cucs, un tipus de daga utilitzada a l’edat mitjana. "Estilet" és la traducció al català de la paraula italiana stiletto que prové del llatí stilus i significa “arma punxant”, atès que l’estreta i afilada fulla servia per poder provocar petits orificis en les armadures renaixentistes i ferir l’enemic. També servien per perforar els gipons que es portaven sota les armadures. En fi, que els cavallers de l’edat mitjana usaven l’estilet com a arma secundària, ja que la seva principal funció era rematar els cavallers ferits de mort al camp de batalla. Quan van desaparèixer les armadures, l’estilet va ser molt popular entre els sicaris i els delinqüents. Els mafiosos italians l’utilitzaven per carregar-se qui fos sigil·losament, sense fer soroll. L’escriptor americà Harold Robbins, traspassat el 1997, el 1960 va escriure un best-seller titulat, precisament, Stiletto, l’argument del qual tractava sobre el jove aristòcrata Cesare Cardinalli, reclutat per la màfia i convertit en un assassí cruel. El 1969, aquesta novel·la va ser adaptada al cinema pel director Bernard L. Kowalski i va tenir un cert èxit amb Alex Cord en el paper protagonista.

Per què els explico aquesta història de cucs i estilets avui, el dia que se celebra la Pasqua Granada? Doncs perquè em vaig indignar quan vaig llegir que Recortes Cero ha publicat un manifest suposadament progressista que equipara els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont amb el líder de Vox Santiago Abascal, assimilant víctimes i victimaris. “Són cares d’una mateixa moneda, excloents i reaccionaris”, assegura el text, que fa una crida a impedir que “les forces del procés, que divideixen la societat catalana” guanyin alcaldies, en una clara referència a Ernest Maragall en benefici d’Ada Colau, l’antisistema convertida en para-xocs del règim del 78. La festa de Pentecosta té un rerefons clarament religiós i commemora el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols. Segons expliquen les sagrades escriptures, 50 dies després de la resurrecció de Crist, l’Esperit Sant va aparèixer davant dels seus deixebles més fidels i els va encomanar l’inici de la tasca evangelitzadora. Els “progres” habituals, els Millás, Rico, Ríos, Marsé, Jiménez Villarejo i altres vells xarucs, també evangelitzen i després del seu recolliment espiritual durant la dècada que portem de xenofòbia espanyolista, repressió i iniquitat, treuen ara a passejar el seu particular estilet, com els cucs o els sicaris. A Espanya als traïdors se’ls anomena antipatriotes en comptes d’insultar-los amb el mot “gusanos” com fan a Cuba. Però per al comú dels mortals són pitjors i acaben afusellats com els emissaris de Castro. Per això ningú no s’atreveix a ser valent i utilitza sal grossa contra els representants de dos milions i escaig d’independentistes i així evitar reclamar una negociació política.