El govern espanyol ha programat per al 21 de desembre la celebració a Barcelona d’un Consell de Ministres. Suposo que l’elecció de la data no és casual. Aquell dia farà un any que van tenir lloc les últimes eleccions autonòmiques que va tornar a guanyar el sobiranisme republicà, malgrat que el partit més votat fos Ciutadans. Recordem les xifres i els percentatges, perquè de vegades els comentaristes obliden la realitat. Els resumeixo per blocs. Els partits independentistes van arreplegar 2.079.340 vots (47.5%), mentre que els unionistes en van rebre 1.898.371 (43.47%). Catalunya en Comú, 326.360 (7.46%). Ajustada o no, la victòria sobiranista va revalidar, a més, el lideratge de Carles Puigdemont, que es va convertir des d’aleshores en una molèstia per a molta gent. En les pitjors condicions, el sobiranisme va retenir la majoria amb una participació del 79,04%, que és extraordinària.

Quan falten pocs dies perquè es compleixi un any de tot allò, la situació política a Catalunya no millora. La premsa unionista en culpa l’independentisme, que no afluixa en l’objectiu d’assolir la independència per vies pacífiques. L’Estat ha fet de tot per escapçar el moviment sobiranista, menys negociar-hi, que és el que hauria posat les bases d’una solució democràtica al conflicte. No ho ha volgut fer, perquè el nacionalisme espanyol reacciona com els assetjadors quan es tracta de defensar la “unitat de la pàtria”. Si per defensar la suposada espanyolitat de Gibraltar, el govern socialista ha reaccionat com ho hauria fet Franco, imagineu-vos què no farà per evitar la independència catalana. El nacionalisme espanyol és prepolític. És sentimental i essencialista, rematadament ètnic. No és inclusiu, per dir-ho ras i curt, i per tant l’agressivitat substitueix el consens democràtic.

La causa democràtica ja fa temps que ha perdut el suport de gent que diu ser d’esquerres

L’arbitrarietat de molts jutges espanyols, que per a altres és prevaricació, ha accentuat el divorci entre el sobiranisme i l’unionisme. Però, també, entre el moviment sobiranista català i aquells que acusen el govern Puigdemont d’haver violentat la democràcia i que per aquesta raó es mereix ser a l’exili o a la presó. Es veu que sempre hi ha gent a qui se li regira l’estómac davant una maniobra parlamentària (més o menys elegant, més o menys encertada) i, en canvi, li sembla el més natural del món que el Tribunal Constitucional vulneri els drets dels presos polítics per evitar que puguin recórrer a la justícia europea. La causa democràtica ja fa temps que ha perdut el suport de gent que diu ser d’esquerres. Carlos Jiménez Villarejo, per exemple, l’antic fiscal anticorrupció, acaba de publicar un llibre, Catalunya, mitos y resistencia (El Viejo Topo), que l’hauria pogut escriure un militant de Vox. De fet, assumeix tot l’argumentari d’aquest partit d’extrema dreta constituït en acusació particular contra el procés. És clar que els plats s’assemblen a les olles, atès que al final les afinitats electives demostren, si es grata una mica, que el propietari de l’editorial, Miquel Riera, el líder espiritual de Vox, Alejo Vidal Quadras, i Villarejo formen una comunitat que associa els dos extrems del totalitarisme (comunisme i feixisme) contra l’independentisme.

Jiménez Villarejo creu que l’acusació de rebel·lió és ajustada a dret i que la presó preventiva aplicada als nou dirigents independentistes és una mesura proporcional al dany causat. És clar que Villarejo basa el seu argument en una gran fal·làcia: que l’independentisme és un moviment autoritari perquè exclou “la mayoría social que representan los partidos constitucionalistas y en el ejercicio vacío de la autoridad por parte del Govern por el simple hecho de ser autoridad y punto”. Planyo els qui han estat acusats per aquest senyor. Com es mesura la majoria social en una democràcia liberal? Si al principi he volgut recordar qui va guanyar de veritat les eleccions del 21-D, convocades sota l’aplicació del 155 i amb la repressió en marxa, ara cal que recordi el resultat de les eleccions anteriors, les que van legitimar la majoria sobiranista que va organitzar l’1-O. Els partits independentistes van guanyar amb 1.957.348 vots, un resultat que percentualment és pràcticament idèntic al de 2017, 47.74%, i l’unionisme va sumar 1.605.563 vots, cosa que suposa el 39.17%, cinc punts menys. Els comuns, que aleshores es van presentar amb unes sigles impossibles de pronunciar, van obtenir 469.364 vots (11.45%). La participació va ser del 77.44%, que no es pot dir que fos baixa.

Afirmar, com fa Jiménez Villarejo, que “el Govern no satisface las necesidades de la ciudadanía” és simplement una opinió. Fins i tot es podria argumentar el contrari. El Govern tenia un mandat, que era posar els mitjans perquè la ciutadania decidís sobre la relació amb Espanya, i el fonamentalisme constitucionalista va impedir-ho per la força. Jiménez Villarejo és un vell comunista a qui no preocupa la vulneració dels drets dels presos polítics (ell no els considera així), que suposo que un dia acabarà assumint la vomitiva conclusió de Rosa Maria Sardà, una altra representant d’aquesta esquerra carrinclona, nostàlgica del vodka, que en una entrevista recent ha afirmat que els presos “no són víctimes de res, han triat el seu destí”. Com els pobres, suposo, que el capitalisme escanya i mata de fam.