Tots els pactes són legítims. Fins i tot pactar amb el diable. Dels 21 regidors que dissabte van fer alcaldessa de Barcelona Ada Colau, 11 no són del seu grup. Però és que, a més, 3 són de la dreta unionista que encapçala aquest senyor mal educat —amb maneres populistes i classistes— que es diu Manuel Valls. Des del primer dia que vaig començar a viatjar pel món em vaig adonar que Salvador Espriu no tenia raó en el seu poema Assaig de càntic en el temple: nord enllà, la gent no és necessàriament ni neta, ni noble, ni culta, ni rica, ni lliure, ni desvetllada ni feliç! Valls és un pinxo de barri a qui els empresaris de Barcelona li paguen 20.000 euros nets al mes per fer la feina que va executar dissabte. Com que és un bluf, com sembla ser que saben tots els francesos, en comptes d’esdevenir el senyor de la Casa Gran barcelonina, s’ha hagut de conformar a fer de minyona de la ploramiques Ada Colau. Em rebenten els polítics que són incapaços de commoure’s davant la situació que està vivint Quim Forn, injustament empresonat i que va haver d’aguantar estar tancat sol durant una hora en un despatx municipal, i, en canvi, fan que els caigui la llagrimeta quan parlen del seu marit o de les nenes. Aquesta mena de polítics respresenten l’individualisme egoista portat a l’extrem. Ja ho deia Tocqueville: l’individualisme comporta una separació de l’individu respecte de la “gran societat” per tal de refugiar-se en companyia dels seus “íntims”. Ada Colau està aïllada. Quatre anys després de la seva irrupció a la política, tot és simulacre. El 70% de les bases de Barcelona en Comú que van aprovar el pacte amb els del 155 i la dreta es tradueix en poc més de 400 persones. Els íntims! Com també es va veure a la plaça Sant Jaume dissabte, on el reduït grup de supporters era una combinació del vells comunistes, nous funcionaris o de les dues coses a la vegada.

Aquest grup de manifestants va notar, suposo que per primera vegada a la vida, la pressió pública per la seva actitud, que era força provocativa, fins i tot quan van voler arrencar una pancarta que sostenien els Bombers per la República i amb la qual reclamaven la llibertat dels presos. Els que van pujar com l’escuma amb els escarnis, o sigui amb les accions de denúncia ciutadana contra una persona de l'àmbit públic feta davant del seu domicili particular o en llocs públics on se la identifica, sovint amb pintades, cants o segudes, no van pair bé que se’ls fes el mateix. Anaven repetint que els independentistes els regalaven odi. I això ho deia una gent que, entre altres accions, una vegada va justificar que s’assetgés el Parlament. Tots els comuns que ara s’escandalitzen perquè els independentistes van dedicar-los uns quants improperis haurien de revisar la seva biografia. Reconec que em va divertir veure com suaven la cansalada per mantenir la posició. Només els va quedar el recurs d’apel·lar a un “suposat” 3% aplicat a ERC i a Ernest Maragall. Pobre Maragall, germà de l’autor de la famosa acusació! Qualsevol cosa abans que reconèixer la realitat més crua. Els savis, vull dir els analistes antiquats, ho justifiquen tot dient que això és la política. I que la política va —ha d’anar— de poder. Potser sí, però ara la gent reclama retornar a una política d’idees en què el fi no justifiqui els mitjans. Ada Colau, com Pablo Iglesias, va fer bandera de promoure una altra manera de fer política. I al final han demostrat que són com els de sempre però amb les ínfules pròpies dels sermonejadors. Del 2015 fins avui, els somnis dels barris populars s’han esmicolat a la mateixa velocitat que ICV s’ha apoderat de Barcelona en Comú, en una operació semblant, per bé que de moment fallida, que els antics convergents haurien volgut aplicar a Junts per Catalunya. Els comunistes, encara que ja no se’n diguin, sempre han estat més eficaços organitzativament.

Ara la gent reclama retornar a una política d’idees en què el fi no justifiqui els mitjans

La cara de pomes agres dels regidors dels comuns quan Manuel Valls els va recordar qui manava era molt significativa. No són tan rucs per no saber que l’aprovació del primer pressupost municipal no serà fàcil. Si l’aproven amb Valls i Ciutadans, donaran la raó als manifestants que cridaven “Colau-Valls: la mateixa casta”. I si busquen el suport d’ERC, el preu a pagar serà molt alt. O hauria de ser-ho. Colau no en tindrà prou amb penjar un llaç groc al balcó. Un llaç, per cert, que no lluïa cap regidor del seu grup. La política de símbols només pot ser un complement de la política real. Els idependentistes haurien de saber-ho, perquè aquest ha estat el seu punt dèbil. Caure en la trampa dels simbolismes per tapar la manca de destresa política. L’alcaldessa Colau patirà. Ha preferit recórrer a un pacte entre perdedors per mantenir el càrrec. Aquesta és una vella màxima dels polítics del règim del 78 i, més en general, dels que han posat en crisi la democràcia a tot el món. Si alguna virtut ha tingut el procés independentista és que ha rebaixat els índexs d’abstenció electoral fins a un nivell residual. A diferència de la desafecció, que és el nou fantasma que recorre Europa, a Catalunya la democràcia, almenys en termes de participació, funciona. Els comuns no estaven acostumats que els demòcrates els plantessin cara. Tots els pactes són legítims, com el dret de la majoria electoral d’oposar-s’hi.