A mitjan juliol de l’any passat, es va estrenar Dunkerque, una pel·lícula del director anglès Christopher Nolan, responsable, també, d’altres films d’èxit com Memento, la saga de Batman, Origen, Interstellar, etc. Dunkerque és un film íntim i intens, gairebé sense diàleg, que transporta l’espectador als deu dies de finals del mes de maig i principis de juny del 1940, quan Hitler dominava Europa, i a les platges d’aquest port del nord de França, fronterer amb Bèlgica, van quedar-hi atrapats, entre el mar i els bombardejos aeris de la Luftwaffe, 338.226 soldats britànics i 112.546 francesos. Les tropes aliades van organitzar una gran operació, anomenada Dinamo, que finalment va permetre evacuar la majoria dels joves soldats anglesos, francesos i belgues, per bé que van haver d’esperar a la marea alta per arribar als vaixells de la Royal Navy, sovint amb l’ajuda d’embarcacions civils. Tanmateix, uns 40.000 d’aquells joves soldats van ser fets presoners pels nazis i 68.111 soldats de la Força Expedicionària Britànica van perdre-hi la vida. Atès que hauria pogut ser una massacre brutal, l’evacuació va salvar tanta gent que gairebé va ser un miracle, que és com es coneix popularment aquesta operació de rescat.

El que caldria considerar una derrota aliada es va convertir, per tant, en una victòria i va permetre que els britànics es recuperessin de la patacada per derrotar més endavant els alemanys. Van trigar cinc anys a fer-ho, però a la fi van aconseguir-ho. El 4 de juny de 1940, últim dia de l’evacuació a Dunkerque, el primer ministre britànic Winston Churchill va pronunciar un èpic discurs a la Cambra dels Comuns, que la pel·lícula de Nolan fa llegir del diari a un dels soldats rescatats, i que va servir per donar la volta al que per a Churchill també era evident, que “amb evacuacions no es guanya cap guerra”. La força de les paraules precedeix les accions: “Encara que grans extensions d’Europa i molts estats vells i famosos hagin caigut o puguin caure en poder de la Gestapo i de tot l’aparell odiós del govern nazi, no flaquejarem ni fracassarem. Arribarem fins al final. Lluitarem a França, lluitarem als mars i als oceans, lluitarem a l’aire amb confiança i força creixents; defensarem la nostra illa al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem als llocs de desembarcament, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem a les muntanyes. No ens rendirem mai!”.

Malgrat les expectatives adverses a què s'enfrontava el país, Churchill va refusar rendir-se, que era el que Hitler s’esperava, i va mantenir-se ferm en la lluita fins a la victòria, que el premier creia possible. L'exemple de Churchill i la seva incendiària oratòria van permetre mantenir la cohesió espiritual del poble britànic en les hores de prova suprema que van significar la derrota de França i l'enfrontament en solitari contra el nazisme que dominava gairebé tota Europa. Churchill no va voler normalitzar mai l’anomalia que era el nazisme.

Les evacuacions no fan guanyar una guerra, però cal saber sortir d’un embut quan l’enemic et bombardeja i sembla que tu no tinguis cap més sortida que endinsar-te al mar per provar de fugir

Estava parlant amb un bon amic meu sobre els exiliats i els presos sobiranistes i què calia fer a partir d’ara, quan ell mateix va recordar la famosa frase de Churchill. Les evacuacions no fan guanyar una guerra, però cal saber sortir d’un embut quan l’enemic et bombardeja i sembla que tu no tinguis cap més sortida que endinsar-te al mar per provar de fugir. Intentar arribar a les costes britàniques nedant només està a l’abast dels grans esportistes. Tots els soldats que van intentar-ho el 1940 van morir ofegats. Cal saber aprofitar les victòries encara que siguin minses. De vegades sembla que Puigdemont estigui atrapat entre la intransigència del poder espanyol —Rei inclòs— i els retrets dels que haurien de ser aliats seus. La legitimitat del seu Govern és indiscutible, però cal buscar una solució per convertir la derrota del 155 en una victòria futura. Replegar-se no és una mala opció. Ja sé que la campanya electoral de JuntsXCat reclamava el retorn del president i la restitució del Govern legítim, però davant l’autoritarisme i la persecució política del sobiranisme català exercida pels tribunals espanyols —amb l’absoluta indiferència de la societat civil espanyola, per cert—, cal trobar una fórmula per continuar la lluita i no quedar-nos aturats en una proposta de restitució que, ara com ara, és complicada. Mantenir-se a Brussel·les no és una mala opció. Al capdavall és millor poder atendre els mitjans i convertir-se en la imatge internacional del sobiranisme català que haver d’escriure cartes des de la presó que només serveixen per al consum intern. No es tracta de fer normal el que no ho és —la repressió i el 155—, però cal acabar amb la gens dissimulada alegria dels unionistes —incloent-hi uns quants comentaristes que es consideren “neutrals”— pels efectes perversos produïts per les dues coses en l’autogovern i en la seguretat de les persones.

JuntsXCat ha de saber fer política, cosa que inclou el regat tàctic, i té efectius suficients per encarar la configuració d’un nou Govern que exigeixi la supressió del 155, l’excarceració dels presos i els retorn dels exiliats, a més de governar —com ja va fer Junts pel Sí durant els dos darrers i convulsos anys— el dia a dia dels ciutadans de Catalunya. Ens cal reconstruir el país, recosir-lo, que no vol dir rendir-se. De cap manera. Això mai, perquè encara que el tripartit del 155 hagi envaït per la porta del darrere la Generalitat, els sobiranistes no es rendiran mai, com els britànics no es van rendir davant el nazisme. Rendir-se seria una traïció, fer política és una altra cosa. I ara a Catalunya ens cal un Govern fort, presidit per la força que ha guanyat les eleccions en el camp sobiranista, JuntsXCat, i que integri gent amb una mateixa cultura política, per mínima que sigui, i no pas un aiguabarreig polític que no portaria enlloc. Puigdemont ha de ser el líder d’un espai polític que superi les velles rancúnies entre independentistes. Ell té la credibilitat per a fer-ho i el prestigi que li atorga que tot el món el considera la icona dels milions de catalans i catalanes que són perseguits a Espanya per voler-se’n independitzar.

L’autoritarisme espanyol tampoc no podrà profanar durant molt de temps l’autogovern català si els partits sobiranistes resolen satisfactòriament la investidura

El “miracle de Dunkerque” no és cap llegenda. Va obrir la porta a l’esperança. Els nazis no van poder creuar mai el Canal de la Mànega. L’autoritarisme espanyol tampoc no podrà profanar durant molt de temps l’autogovern català si els partits sobiranistes resolen satisfactòriament la investidura. Cal ser conseqüent amb la idea que la implantació de la República no podia portar el país ni a la violència ni a la paràlisi. JuntsXCat va néixer per aconseguir l’objectiu que més de dos milions de catalans anhelen, que és la independència de Catalunya, constituïda en forma de República. Cal que comenci la remuntada. I per fer-ho cal, en primer lloc, deixar enrere les velles estructures partidistes i buscar qui, amb la complicitat de Puigdemont, de Junqueras i del corrent més ample del sobiranisme, encari al davant de la institució autonòmica el que ha de venir. La nostàlgia no té futur. Catalunya i els catalans i catalanes, sí.

Franklin D. Roosevelt, un dels millors presidents que ha tingut els EUA, va comentar que Churchill “té cent idees en un sol dia, quatre són bones, les altres noranta-sis són summament perilloses”. El 20 de maig de 1940 Churchill va tenir una bona idea que, de tan perillosa com era, va esdevenir un èxit. L’independentisme no defraudarà ningú si sap explicar-se.