Catalunya continua “rica i plena”. L’any 2018 va créixer un 2,3% i té el PIB més elevat de tot l’Estat, que representa, encara, el 19,14% del conjunt espanyol. I això ha estat així malgrat el conflicte sobiranista, que per alguns comentaristes és el preludi de l’apocalipsi, i les maniobres reials —i ben reals— per enfonsar l’economia catalana. És inaudit que durant els mesos que ha durat el primer govern de Pedro Sánchez, que va acabar amb l’aprovació exprés d’un conjunt de decrets socials, els socialistes no es plantegessin derogar el reial decret-llei aprovat pel PP el 6 d’octubre de 2017 per afavorir el trasllat d’algunes seus empresarials i bancàries fora de Catalunya. El Banc de Sabadell i CaixaBank s’hi van acollir després que diverses empreses de titularitat pública retiressin grans quantitats de diners dels seus comptes (entre Renfe, Adif, Ports de l’Estat, RTVE i d’altres empreses menors van treure 2.000 milions d’euros del Sabadell en un sol dia). El diner és poruc, com tothom sap, i els bancs catalans ho són especialment. El Banc de Sabadell i CaixaBank continuen tenint la seu a Alacant i València, respectivament, però això no ha trasbalsat l’economia catalana. L’efecte Mont-real, que és el que perseguia la coalició del 155 en afavorir la retirada de dipòsits i la fuga d’empreses, no va produir-se. Un any després ja es va veure. I les dades actuals demostren que la maniobra ha estat inútil, tot i els danys que ha provocat en el creixement de l’economia catalana. L’únic efecte és que el PIB de Madrid del 2018 va créixer 1,4 punts més que a Catalunya. Però és que les autoritats estatals fa anys que malden perquè Madrid substitueixi Catalunya com a locomotora econòmica.

El procés sobiranista s’ha convertit en el gran conflicte espanyol. De fet, més que una crisi interna catalana, que és l’argument de l’unionisme, les ganes de votar dels ciutadans de Catalunya ha despullat el règim del 78, incloent-hi una part dels vells comunistes que se senten hereus d’aquell PCE que va glorificar Adolfo Suárez. La cara més ferotge de l’espanyolisme s’ha llançat a la caça dels líders independentistes. Vox és la punta d’un l’iceberg, el deep State, que integren alts funcionaris de tots els colors polítics. Les sessions del judici farsa són l’escenari on tothom queda retratat —fiscals, jutges, defensors, testimonis i també els presos—, de la mateixa manera que les decisions de la Junta Electoral Central (JEC) apropen Espanya cada vegada més al model “democràtic” hongarès o turc. La democràcia no es pot fonamentar en l’arbitrarietat. I l’exemple més grotesc d’aquesta arbitrarietat és que la mateixa gent —els honorables togats i catedràtics de la JEC— que no diu ni piu quan l’HC Clara Ponsatí es presenta a les eleccions municipals del 26-M amb Jordi Graupera , li impedeix presentar-se a les eleccions europees amb el president Carles Puigdemont i l’HC Toni Comin. Els detalls delaten. El més escandalós és que la premsa suposadament lliure no digui res i no es rebel·li contra aquesta conculcació dels drets polítics. Al contrari, hi ha qui fins i tot ho aplaudeix. Per a l’establishment periodístic desfer-se de Puigdemont, representant de la desmesura, segons la caricatura que en fan els conservadors de l’statu quo, és prioritari. Aquest és l’objectiu. Reduir Puigdemont a l’anècdota amb la intenció de retornar a les plàcides aigües de l’independentisme desdentegat dels anys 80 i 90, quan només representava el 15% de l’electorat català i s’alimentava amb sopes d’api. Els suposats moderats, els pragmàtics postconvergents —en la versió que sigui— que també anhelen acabar amb Puigdemont, defensen la tesi, força paradoxal, que l’hegemonia d’ERC els ajudarà a refer l’espai polític que consideren propi.

No dubto, perquè és evident, que ERC desitja acabar amb Puigdemont. Ell és l’escull, a pesar dels molts errors, estratègics i tàctics, que ha comès en els últims mesos, perquè ERC acompleixi el somni de dominar la política catalana tal com va fer-ho el pujolisme durant més de dues dècades. El triomf dels republicans el 28-A és un sever avís que els responsables de la dispersió —i les exclusions— en el camp puigdemontista haurien d’atendre. Els mals resultats de JxCAT ho avalen. En un any i mig, els joves “jerarques” de l’entorn Puigdemont han diluït la frescor i la il·lusió de la gent independent que va ajudar a bastir una llista unitària el 21-D. No sé si seran a temps de rectificar, perquè l’arrogància, malgrat les limitacions polítiques i intel·lectuals de molts d’ells, els ho impedeix. No és un problema tan sols que JxCAT hagi improvisat una campanya en les pitjors condicions, com apuntava assenyadament Martí Anglada en un article recent, o que no tingui direcció. És una qüestió de mentalitat. La Crida volia posar remei al desgavell dels últims temps per harmonitzar la polifonia de veus independentistes, però de cop es va fer marxa enrere i en comptes d’abandonar definitivament el llast convergent, algú va decidir apuntalar-lo i fer-lo sortir a passejar en detriment d’altres sensibilitats. A partir d’aquell moment i un cop presa la decisió, la derrota de JxCAT estava servida.

Ara, a més, la JEC posa fàcil la victòria d’ERC a les eleccions europees en impedir que Puigdemont sigui candidat. Potser entre tots se’n sortiran i el president quedarà aïllat a Waterloo, però això no farà que la realitat catalana canviï. La força de l’independentisme no depèn d’un líder carismàtic. Diumenge passat l’independentisme va aplegar 1.626.001 vots front el 1.784.129 vots que sumen els partits de la coalició del 155 (més Vox), i per primera vegada un partit independentista va situar-se en primer lloc en unes eleccions estatals. Entre els uns i els altres cal situar els 614.738 vots dels comuns, que representen de tot, però que en general reclamen el dret de decidir de Catalunya. L’abstenció dels sectors més radicals de la CUP o dels promotors de les primàries ha impedit que la victòria independentista fos més evident. Però aquesta gent hi és i converteix en irrellevant l’escàs avantatge unionista. En aquests moments, el vot independentista ha passat del 32% a gairebé el 40% en unes eleccions espanyoles. S’imaginen què passaria si en unes eleccions pròpiament catalanes arribés al 50%? És un evidència que el vot independentista creix i creix.

La independència de Catalunya serà inevitable, si els independentistes ho volen. Constatat que el procés sobiranista no està enfonsant econòmicament el país i que no està naufragant, l’important és que sàpiga esquivar els atacs i se’n protegeixi per no donar més oportunitats a l’unionisme de fer mal. En les democràcies de veritat qui té la majoria guanya. L’independentisme és fort i està en el llindar dels més de dos milions i mig de catalans que van anar a votar l’1-0. Tindrà èxit si els partits independentistes saben acordar una estratègia conjunta. La causa de Catalunya reclama l’existència d’una Autoritat Nacional Catalana (una nova ANC) que prengui decisions per damunt de les misèries partidistes que s’hi oposen. Un Front Ampli, com el que els opositors uruguaians van constituir el 1971, abans que derivés en una coalició purament esquerrana, amb l’anticColoradoLíber Seregni com a líder. Els palestins de l’Autoritat Nacional Palestina podrien fer un curs als independentistes catalans per advertir-los dels perills de les lluites fratricides. Cal conjurar-se, per tant, contra el principi pessimista que diu que de vegades s’avança “de victòria en victòria fins a la derrota final”.