La participació. Aquest és l’èxit de la jornada electoral d’aquest diumenge. Els ciutadans de Catalunya han tornat a demostrar que volen votar i votar. La democràcia a Catalunya, per contra del que diu la dreta mediàtica, és sòlida i encara ho seria més si l’Estat no es resistís a dirimir el conflicte sobiranista mitjançant les urnes. Els referèndums no els carrega el diable, són la solució a molts conflictes del món. Només els fonamentalistes es neguen a fer ús de les urnes. La demofòbia és cosa dels nous totalitarismes. En aquestes eleccions, el vot independentista frega el 50% i qui no ho vulgui tenir en consideració s’equivocarà. La crisi espanyola només té una sortida: l’autodeterminació dels catalans.

Avui també ha quedat demostrat que guanyen els plantejaments realment unitaris. La llista del president Puigdemont a Europa ha obtingut una victòria històrica. En primer lloc perquè la candidatura de Lliures per Europa-Junts ha hagut de picar pedra per poder presentar-se i no ha tingut cap més suport a tot l’Estat, a diferència d’ERC, que els descontents del règim del 78 sense cap afiliació específica i que els ha costat déu i ajuda trobar la papereta del president. A Catalunya, Puigdemont té una capacitat d’arrossegament que ell mateix hauria de saber valorar per tal de prendre decisions que no siguin únicament personals. La victòria de la seva candidatura s’ha ajustat al pluralisme de l’independentisme. Els tres primers candidats representen sensibilitats ben diverses, per bé que els uneixi l’exili, i això és el que han valorat els electors. Ponsatí, a més, es presentava a Barcelona amb Jordi Graupera. Malgrat les crítiques, tal com estan les coses potser aquesta geometria variable es repetirà en el futur. Els que critiquen Ponsatí s’han d’aclarir perquè són els mateixos que celebren que l’exdiputada dels comuns, Maria Àngels González, s’hagi sumat a votar Puigdemont i hagi votat diferent a l’Ajuntament de Barcelona.

La derrota de JxCAT a Barcelona —i la davallada general a tot Catalunya, amb casos ben escandalosos, com a Tarragona, Terrassa, Reus, l’Hospitalet, Manresa o la Seu d’Urgell— és inapel·lable. Una de les raons que l’explica és, precisament, que el grup de Puigdemont ha abandonat l’esperit del 21-D. La fogacitació per part del PDeCAT de la candidatura unitària que va ser capaç de guanyar contra pronòstic les eleccions del 155, n'ha alterat l'essència. La gent no és idiota. La campanya barcelonina ha estat mal plantejada —començant per l’eslògan i els actes programats— ,com si fos una mena d’homenatge a Xavier Trias, que és una dèria del PDeCAT de Barcelona —que suposo que assumirà la responsabilitat d’aquest gran fracàs—, amb la irrupció d’Artur Mas, l’etern perdedor, com a gran estrella. El puigdemontisme és només tangencialment masista. El grup parlamentari, si més no l’original, era molt més sòlid, exitós i coherent que moltes de les candidatures de JxCAT. Només es tracta que el president Puigdemont es decideixi a liderar una formació política realment unitària, apartant-se de l’aparell convergent que ho destrossa tot. Els premis de consolació no serveixen per a res. Tan sols són l’excusa dels conservadors.

Avui també ha quedat demostrat que guanyen els plantejaments realment unitaris

L’ajustada victòria d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona no ha compensat la desfeta juntista i el fracàs estrepitós de Jordi Graupera i la CUP. La desunió ha repercutit contra tots. Els d’Oriol Junqueras, no obstant, han sabut sacrificar el partit en honor de formar una candidatura unitària, coherent amb el seu nou plantejament de replegament sobiranista, que ajorna l’independentisme per a la dècada següent, per intentar esgarrapar vots per l’esquerra catalanista. Els tres primers candidats d’Esquerra —Maragall, Alemany, Puig— representen sensibilitats ben diferents ideològicament però tots tres són tèbiament independentistes. Faltava l’independentista de debò per fer-la creïble. Amb la història del partit no n’hi hagut prou per atraure els 40.000 vots que es reparteixen la CUP i Graupera. ERC és avui dia un partit ordenat —ja era hora!— que es beneficia de l’efecte crida per incompareixença d’una alternativa independentista que sigui ideològicament tan plural com aquesta. L’independentisme és liberal i d’extrema esquerra, i de dretes, també, però cada vegada és veu més clar que els uneix el patriotisme republicà. És per això que segons quina sigui la gestió d’aquesta victòria per part d’Esquerra —una aliança amb els Comuns i el PSC, per exemple—, és possible que aparegui un tercer pol que s’oposi tant als nous sobiranistes —que només pensen en termes de quantes diputacions controlaran— i a l’antiga convergència.

I quina és la causa de l’estancament d’Ada Colau? Més enllà dels efectes negatius per als comuns de la convulsió independentista, que no han sabut abordar amb coherència, Colau no ha estat una bona alcaldessa. El desgavell del govern municipal ha impactat sobre la ciutadania. Però és que, a més, de la llista dels comuns que va entrar a l’Ajuntament el 2015 pràcticament no en queda cap. Les disputes —o les purgues?— han minat un projecte que ha estat recolonitzat pel partit que, com en el cas de JxCAT, va servir-li de base per arrencar. La gent vol futur més que no pas passat. La feblesa gestora de BeC s’ha volgut tapar amb debats ideològics tan vistosos com inútils. Els comuns han demostrat que saben parlar de la revolució però els costa reconèixer-la quan la viuen en directe. I quan això passa, quan un partit es converteix en altre, els electors tornen a l’original. Tanmateix, haurem d’estar atents als pactes dels pròxims dies. Perquè el binomi Colau-Collboni exigirà a ERC que s’afegeixi al bloc d’esquerres si vol ser reconeguda per l’elit intel·lectual barcelonina.