Ja ha nascut la criatura. Dissabte va celebrar-se el congrés constituent de la Crida Nacional per la República, més coneguda com la Crida, després d’uns llargs mesos de gestació. Al Fòrum de Barcelona es van aplegar unes 2.700 persones que van aprovar dues ponències, una política i una altra d’organització, i una direcció integrada per 21 persones. Un Congrés que es va plantejar més com un espectacle que com el que haurien de ser les assemblees dels grups polítics: una àgora de debat. Però la temptació dels polítics d’avui dia és substituir el programa polític pel relat, per un storytelling, com diu la gent del màrqueting, en què el més important no és el que vens sinó com ho vens. Tanmateix, l’enamorament dura el que dura i, com en el matrimoni, si es cau en la rutina i no s’alimenta l’amor amb la dedicació, la lleialtat i la franquesa, al final pot arribar el divorci.

Però no ens avancem tant, que de moment la Crida acaba de néixer. La gran pregunta és què farà a partir d’ara aquesta Crida. Ahir llegia unes declaracions de la consellera de Presidència i membre del Govern de la Crida, Elsa Artadi, en les que assegurava que la nova formació política no es presentaria a les eleccions municipals i, en canvi, que sí que ho faria a les eleccions europees. Com que les dues eleccions se celebraran el mateix dia, la raó per la qual es pren aquesta decisió no deu ser la manca de temps, sinó conceptual. De criteri. Municipals, no; europees, sí. I la primera pregunta que assalta tothom és: “I això per què?”. Deixant de banda que em costa de creure que s’hagi pogut prendre aquesta decisió entre dissabte a la nit i diumenge al matí, sense que cap dels òrgans col·legiats de la Crida s’hagin reunit, no entenc les raons per renunciar a la batalla municipal, quan aquesta és transcendental, i, en canvi, es vulgui preparar una candidatura pròpia a les eleccions europees quan Espanya és una circumscripció única i la Crida no té cap aliat a l’Estat. El PDeCAT ja ha dit que es presentaria amb el PNB i ERC amb EH Bildu i el BNG. Amb qui es presentaria la Crida? Participar en les eleccions europees només tindria sentit si el candidat fos el mateix president Carles Puigdemont, acompanyat de persones actives en el camp internacional. Des del Parlament europeu el MHP podria fer la feina que, malauradament, no podrà fer Oriol Junqueras, que ja ha estat triat com a candidat d’Ara Repúbliques. Com que ERC va negar la possibilitat de fer un tàndem entre Junqueras i Puigdemont, no cal insistir-hi més. Que el MHP tiri endavant en solitari, en tot cas.

Si la Crida és el que realment diu que és, una suma de persones i no pas de sigles, ara té l’oportunitat de demostrar-ho i de convertir-se en motor del canvi a Catalunya si segueix tres criteris, a parer meu importants, per abordar la qüestió de les eleccions municipals. Primer criteri: donar suport a les candidatures de tots els alcaldes de l’1-O que es presentin a la reelecció, independentment del partit al qual pertanyin. Aquest hauria de ser el principi d’unitat de la Crida. No cal violentar ningú, per tant. Al contrari, la Crida ha de recalcar el compromís d’aquells alcaldes i alcaldesses que van arriscar el seu càrrec per protegir la democràcia i demanar a la gent que els voti precisament per aquest motiu. Segon criteri: allà on no hi hagi un alcalde sobiranista, ajudar els associats de la Crida que volen organitzar-se perquè propiciïn candidatures unitàries, per celebrar primàries o bé per presentar-se directament, que per això es va legalitzar la Crida com un partit polític. I tercer criteri, que té a veure amb l’obligació de presentar una candidatura conjunta sobiranista a l’alcaldia de Barcelona.

Cada vegada que un orador del congrés de la Crida feia una crítica al partidisme, al sectarisme dels partits o a la necessitat d’unitat, el públic arrencava a aplaudir. Tothom vol doblegar la resistència dels partits per arribar a una candidatura conjunta

En aquests moments ens trobem que l’independentisme està més fragmentat que mai. Llevat del cas de Jordi Graupera, que va intentar un procés de primàries que no ha acabat de rutllar del tot, la manca d’unitat entre les diverses ofertes és culpa del partidisme. ERC no vol de cap de les maneres arribar a un acord previ i trasllada la unitat als possibles pactes postelectorals, menystenint el fet que en els ajuntaments l’important és ser la llista més votada. El plenari d’un ajuntament no és un parlament. Com que no són rucs, els dirigents d’ERC això ja ho saben. I en el cas del PDeCAT, la posició és una mica menys política. És gairebé gerencial. Els preocupa saber quants regidors podran conservar dels deu que tenen actualment i quina influència tindrà el partit en la presa de decisions en el futur grup municipal. Volen tornar a la vella fórmula de CiU, transvestida amb el nom de Junts per Catalunya, el partit que van legalitzar d’amagat del grup parlamentari que havia guanyat les eleccions el 21-D, que consistia a posar un parell d’independents —els paracaigudistes, en l’argot partidista— per maquillar una llista electoral integrada bàsicament per gent amb carnet de partit. El salari és el salari!

La Crida té l’oportunitat de fer alguna cosa diferent. Cada vegada que un orador del congrés de la Crida feia una crítica al partidisme, al sectarisme dels partits o a la necessitat d’unitat, el públic arrencava a aplaudir. Tothom vol doblegar la resistència dels partits per arribar a una candidatura conjunta. Una fórmula seria que la Crida convoqués properament una conferència municipalista a Barcelona, amb una invitació expressa al món sobiranista i els seus partits —incloent-hi la Llista Graupera—, per acordar un programa de govern i una candidatura a partir d’unes primàries. Ja sé que el PDeCAT ha triat Quim Forn com a cap de llista i ERC a Ernest Maragall. També sé que Jordi Graupera és contrari a la unitat perquè no vol avalar el que ell en diu la traïció generacional dels Artadi, Aragonès i companyia. Com també sóc conscient que Ferran Mascarell no vol sumar-se a una llista que avali mentalitats antigues i que, a més, no tingui altra bandera que la llibertat dels presos. Tot això és així, però la Crida se suposa que no està condicionada per cap d’aquestes opcions. El gran servei que faria la Crida és deixar de pensar en petit per començar a fer història.